Les estructures

Aquest dies estem massa acostumats dissortadament a veure la destrucció.

Les continuades i reiterades imatges de la guerra desencadenada per Rússia contra Ucraïna ens ha tornat a portar imatges de destrucció.

L’assimilem amb rapidesa però.

Edificis enrunats per l‘acció de les bombes, per l’acció destructiva de ments enrevessades. Romanen i amb prou feines les estructures.

Destrucció d’edificis dels que en queda solsament algun vestigi retorçat i cremat.

Són imatges recurrents cada cop que la bogeria humana es desferma sense  aturador. Les imatges de la destrucció s’ha fet ja doncs una imatge que reconeixem, que ens acompanya masses vegades.

Si seguim els conflictes que la nostra memòria pot recordar ens venen els noms de ciutats Sarajevo, Beirut, Bagdad i ara en podríem afegir encara alguns noms més...

Però la foto per sort no correspon a cap espai afectat per la violència, almenys la provocada per l’enfrontament entre humans, més aviat obeeix a una destrucció menys sanguinària però que també demostra la irracionalitat del gènera humà malgrat sempre parlem de l’animal racional.

M’ha sorprès sempre aquesta necessitat de destrucció que determinats éssers humans porten al damunt i no poden evitar.

Surt la part més irracional.

Creuen que destruint es construeixen ells mateixos.

És una manera de treure la ràbia que porten acumulada.

Els molesta un cert ordre i concert.

Troben algunes estructures (L'estructura és una part fonamental dels objectes que serveix per a subjectar la resta d'elements i suportar el pes i les càrregues que hi actuen) horribles estèticament i través de la destrucció volen fer canviar línies constructives, fins ara vàlides, de cara al futur

O és el plaer – que en provoca-  que provoca destruir, trencar, destrossar...

O senzillament és una mostra del mal construïts que estaven aquets edificis fotografiats i que no han resistit l’embat ( allò que hem de fer amb Espanya) de quatre forassenyats amb ànims exaltats i vocació destructora.

O bé és la indiferència total.

Deixadesa de la propietat.

Potser la propietat ja no és del constructor i ja forma part d’un banc d’aquest que ja sabem com van.

Fallides empresarials sonades.

Poc interès en els edificis per part de possibles clients.

El que és evident és que la imatge és una mostra evident de la crisi que va afectar a la nostra societat i encara afecta a alguns sectors.

Però també davant la fotografies pots intuir que hi ha una certa desídia per part de l’administració competent que hauria de posar alguna mesura per evitar que la destrucció acabi amb un resultat que pot ser  més o menys estètic, generen un perill evident i malmet l’espai que hauria de ser.

Potser caldria tenir un nivell més alt d’exigència davant situacions com aqueste  per estètic i també per l’ètica cívica, per evitar perill, perquè la merda no es pot deixar allà on es caga i aquí l’evidencia és palmària.

Buscar el propietari i que ho deixi net i si no sempre ens quedarà l’Exprópiese!, com deia l’Hugo Chavez...

I per fer un gir de 180 grau, parlem d’estructures poètiques amb aquest poema de Joan Margarit Càlcul d’estructures.

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi,
al meu costat, per fer-me companyia,
ni m’empara del vent i de la pluja.
Allò que vaig pensar-me que apreníem
-els temples grecs, el càlcul d’estructures-
quan la Diagonal creuava els camps
i jo era estudiant d’arquitectura,
és un ofici de paletes morts
i fonaments de boira. També ella,
la noia càlida que em va estimar,
s’ha convertit en la desconeguda
que, en la fotografia d’un jardí,
miro ajaguda i en vestit de bany.
Batega rebel·lant-se un desig trist,
i busco rastres d’algun altre amor
en el camí que, entre les cames nues,
encara em du, cansat, cap al meu somni.

Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües.
Ara, malgrat saber que recordar
el sexe en solitari és morir sol,
resseguint el cos d’ella ja perdut
calculo la meva última estructura

Per compensar l’acció destructiva la bellesa del poema.

Entre una i altre estructura ho tenim clar oi?