La mona

Demà és el “dia de la mona”. Jorn festiu a bona part de comunitats autònomes espanyoles. Moment on moltes famílies es retroben per fer un àpat de germanor, degustant aquest pastís, acompanyant-lo d’una copeta de cava. És un dolç típic de la nostra rebosteria, i significa la fi de les “limitacions” pròpies de la Quaresma.  

Diu la llegenda que el nom ve del món àrab, present a la nostra geografia des del segle VIII fins l’expulsió de l'any 1609. “Munna o  mouna” era una exquisidesa que els musulmans regalaven als amos. Al principat, solia fer-se amb xocolata i era el padrí qui l’obsequiava al fillol, en sortir de missa, el dia de la Pasqua de resurrecció. Llavors, tota la família se n’anava a fer un bon tiberi al camp, on no faltava de res: costelles de xai o conill a la brasa, paella, vi, fruita i licors. Inicialment, era en forma d'ou, trencat / esclafat al front d’algun parent.  

Crec que enguany, després de dos anys de pandèmia, la festa i el reclam reprendrà el màxim sentit. La gent té ganes de deixar-se anar. Les perspectives futures, a curt termini, sembla que pinten un pèl tèrboles. La conjuntura econòmica (guardiola de les pensions, preus de l'energia i inflació, bàsicament) i la política del planeta (amb la guerra d'Ucraïna i la revifalla de formacions ultradretanes i feixistes) passa per moments ben convulsos. En tot cas, sempre tenim el recurs de citar la cantarella del “a les penes, punyalades“. Que no ens manqui el goig de viure. Que no se'ns mengi el pànic, l’angoixa o el desànim. Fem per recuperar una plena/autèntica “normalitat”. La poso entre cometes, perquè amaga un rerefons prou dens.  

En acabar, fent per aportar un bri de conya i sornegueria al tema, em permeto recordar alguns adagis prou coneguts: “encara que es  vesteixi de seda, la mona mona es queda”. De fet, les coses no són  mai com semblen. La bona figura no sempre va acompanyada de virtut, ni la lletgesa de pecat. Dit altrament, “la sardina no serà mai  pagell”… O “De bon llinatge ve el nostre ase, que amb les dents es grata el cul”.  

De fet, “té més paraules un petricó de vi que un missal en llatí”. El petricó, també anomenat porró, equivalia a un quart de litre. Mentre que el missal de la litúrgia prevaticana era un llibre gran, gruixut i pesant amb força pàgines. Riure és de franc. Fent-ho bé, també diuen que ens allarga la vida. En conseqüència, a viure que són dos dies!