Doncs no en parlem més, sense problemes…

Somos los Conguiiiitos y estamos requetebién, vestidos de chocolate con cuerpo de cacahué...

Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola Cao. 

Hola soy Edu... i ens venia un telèfon

Yo soy aquel que por la noches... que cantava en Raphael.

I així podríem seguir recordant lemes i cançonetes que reafirmen el que som, i altres amb voluntat de reafirmar tot negant el que no volem ser.

Els catalans no som espanyols, per exemple negar per reafirmar..

Des de sempre hom intenta identificar-se amb algun grup o en algun model concret.

Tant és així que en algun moment de la nostra història propera van estar molt de moda -i encara perduren- la col·locació de rajoletes al rebedor de les cases o bé, quan era possible en l’exterior, on et definies, proclamaves la teva identitat i et mostraves partícip i integrant d’algun grup determinat.

Aquí hi viu un del Barça

Aquí hi viu un de l’espanyol

Aquí es beu amb porró

Aquí....

I fins i tot hi ha alguna mostra de patriotisme que sense definir-te queda implícita la teva vocació.

La meva terra Catalunya.

La meva llengua, el català.

La meva dansa la sardana.

El meu desig la llibertat!.

I naturalment se senten aplaudiments de fons davant la mostra palpable d’amor patri.

I dues més que no podem resistir-nos a reproduir per la seva contundència conceptual.

Has de ser honrat, treballador i esclau de la teva paraula

O bé.

Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, només just per viure bé.

I a Vilanova el paroxisme d’identitat és penjar al balcó de casa teva allò de Aquí hi viu un/a paborde!. Ens traiem el barret, fem genuflexions i alabem el senyor!. Un paborde! (privilegi que només ungeix a pocs i poques).

Però en la pintada que mostra la fotografia hi ha l’afirmació en que manifesta que es consideren Drugos (val, si així us sentiu, endavant), però el que potser ens sorprèn és el “no hay más que hablar”. Punt i ratlla som això i seguirem essent això.

Una petita recerca ens porta al llenguatge que l’autor de la novel·la la Taronja mecànica d’Alex DeLarge, on el terme Drugo es podia transcriure com amic.

I són precisament els drugos, en la novel·la i en la pel·lícula després de Stanley Kubrick, aquells amics actuen amb una violència desfermada, gratuïta i sense sentit

També han agafat aquest nom de Drugos un conjunt musical de rock, una banda de Rock caracteritzada per utilitzar l’estètica dels personatges de la pel·lícula la Taronja Mecànica, van començar el 2000 a tocar per terres andaluses.

I encara més el terme Drugo el trobem en el dialecte peraleo (amb un vocabulari d’unes 200 paraules parlat en alguna zona de Càceres) i és sinònim de Grumo, Bulto, Terrón, Contractura i ho embiquen amb exemples pràctics   Grumo en un guiso, Bulto en una superficie lisa, Terrón de tierra, Contractura muscular.

En fi siguem “amics”, fans del grup musical o uns humils terrosos… ho som i per tant ens identifiquem amb el terme i “no hay mas k hablar”.

I qui no hi estigui d’acord que es busqui un altre lloc per estar més còmode i a prendre vent! Que ja sabem que qui perd els origen per la identitat.