Molts per a uns pocs

Quan l’any 2018 molts milers de pensionistes van sortir al carrer de Catalunya i de l’estat espanyol, farts de les actualitzacions de Rajoy del 0,25%, el seu gobierno es va veure obligat a acceptar que el proper any les pensions s’actualitzarien d’acord amb l’IPC. I el gobierno, el del PP i el de PSOE posteriorment, en van prendre nota: calia trencar la unitat del moviment pensionista, en aquell moment aglutinat al voltant de Marea Pensionista.

De cop i volta van anar apareixent altres associacions pensionistes, alguna promoguda pel mateix gobierno, que havien d’anar fragmentant el moviment, unitari fins aleshores. I el recurs que els va funcionar fou el del Cavall de Troia... Erosionar des de dins.

Ara, davant la imminent aprovació de la Reforma de les Pensions, i veient la contestació creixent que hi ha al món pensionista i també al laboral, volen tornar a utilitzar el Cavall. Cal dividir el moviment, criticar les demandes dels pensionistes per confrontar-los amb els treballadors. Ara toca titllar els primers d’egoistes, de poc solidaris i donar-los part de la responsabilitat pel descontentament que hi ha a nivell laboral i social per l’escalada de preus.

Es diu que no és sostenible que hi hagi pensions de 1.500 euros quan el Sou Mínim Interprofessional arriba just als 1.000, i el cobren un 18% dels treballadors. Però es calla que la pensió més usual no arriba als 700 euros. El problema no és el que cobren els pensionistes, són els sous. Són les condicions de treball, els sous, que no generen una bona base futura de cara a les pensions, els causant del desassossec veient com els preus s’enfilen sense aturador.  

Però si no hi ha diners disponibles, com es poden augmentar sous i mantenir correctament les pensions? De riquesa disponible sí que n’hi ha, però no està distribuïda correctament a nivell social. La tenen unes poques persones (o empreses) que no volen perdre la seva situació de privilegi. Són els mateixos que et volen vendre un pla de pensions privat (per més que estigui impulsat amb diner públic), i donen per segur que no hi haurà prou fons públics per pagar la jubilació en un futur proper. I això no ho diu una persona irrellevant. És el Gobernador del Banco de España (cobra més de 180.000 euros cada any) qui diu que les pensions han de baixar, que els futurs jubilats s’hauran de vendre la casa per poder viure. Els de l’hipoteca inversa o la renda vitalícia deuen fregar-se les mans...      

El ministre Escrivá, per un costat, es troba que tant la dreta com la patronal es desdiuen que les pensions s’actualitzin segons l’IPC. I per un altre ha fet una proposta de quotes per als autònoms que no dóna solució als casos més precaris. En el primer cas és l’empresariat difícilment saciable qui se li gira en contra; en el segon és l’austeritat selectiva d’un ministre la que el desestabilitza. El debat de les pensions semblava ja tancat, sota el punt de vista del gobierno, però les declaracions del Banco de España el fan trontollar dient que no es podia augmentar ni sous ni pensions segons l’IPC dins la situació d’inflació, de creixement descontrolat dels preus. Ràpidament CEOE, i altres organitzacions relligades, PP, Cs, Vox van saltar en veure l’oportunitat de treure’n més profit des de la dreta. Tenien, però, una excusa: La Unió Europea deia que Espanya havia de compensar d’alguna manera les despeses lligades a l’augment de les pensions. I afegia que d’aquest compliment en depenia poder disposar dels fons de recuperació europea. En resum, que una vegada més caldrà que la situació de crisi la paguin els de sempre.

No compartim ni la anàlisi ni les solucions que s’apunten però, en tot cas, per què no són els que més tenen els que l’han de pagar? Una absurditat, oi? La pressió fiscal queda per sota de la mitjana europea; Rajoy va buidar la guardiola de les pensions eliminant també els interessos que generava, i ho va disposar per no fer recaure sobre els més rics el pes de la crisi del 2008. Què volia evitar? Gravar les grans fortunes, redistribuir la riquesa, repartir la càrrega de manera més justa.

Espanya necessita una reforma fiscal capaç de corregir les desigualtats i fer front a les despeses socials, però els grans partits no s’atreveixen a fer-ho perquè voldria dir girar-se contra la mà que els “alimenta”: la banca i associats. Les despeses destinades a sous o a pensions és més una decisió política que no pas econòmica. És la política qui decideix d’on s’han de treure els diners i com s’han d’invertir. Ja fa anys que ens diuen que no hi ha diners per sous, pensions, parats, habitatge social..., però veiem com es disparen els beneficis empresarials, els sous de grans directius. De riquesa n’hi ha però se la reparteixen uns pocs, uns pocs que no volen ni contemplar les necessitats de molts.