Una nova Babel

La història de la Torre de Babel recollida en l’Antic Testament, concretament en el llibre del (Gènesi 11,1-9) és una història de confusió lingüística i per altra banda és també una història de la penalització absurda dels idiomes. Recordem una mica la història sagrada.

Entre les vivències de Noè i la seva arca que va agafar algun temporal massa gran i la del patriarca Abraham que va trobar una argelaga encesa, la humanitat que encara hauria de ser escassa parlava una mateixa llengua, és a dir que no hi havia plurilingüisme i per tant no hi havia idiomes minoritzarts. Vet aquí que cap allà Mesopotàmia van decidir crear una ciutat, es va construir la ciutat de Babel i es va començar a erigir una gran torre com més alta millor amb l’objectiu il·lús d’arribar fins el cel. Un bloc alt per començar a apaivagar el que ja llavors era el problema de l’habitatge. Però alerta! Deu va sospitar que si arribaven fins el cel potser el segon pas seria disputar-li i ocupar el seu lloc de totpoderós i buscar un nou president de la comunitat de veïns.

Un actitud intolerable doncs la dels homes i dones de Babel.

Després de fer una ullada va veure que si tots parlaven la mateixa llengua  s’entendrien i per tant podrien acabar fent la feina.

Després de rumiar-s’ho uns dies va trobar la solució i fent un miracle dels seus, va fer que cadascú s'expressés en una llengua diferent. Vaja que va inventar els idiomes i d’aquesta manera si tots parlaven diferent acabarien no entenent-se i abandonant la folla empresa de construir un edifici del que hagués estat el primer gratacels de la historia.

Un demanava ciment i li portaven sorra.

L’altre mirava com posar les bigues i quan estaven al lloc el del costat les treia ja que no havia entès que ja estaven ben posades.

Un parlava del “matxembrat” i un altre es creia que era un tipus de menjar autòcton.

Un demanava una determinada alçada i els altres li rebatien.

Fins i tot es va arribar a dir que alguns que demanaven anar a fer les seves necessitats no ho podien fer ja que els obligaven a parlar alguna llengua que deien que no coneixem (història després rescatada pels dirigents d’un partit polític com a base per demanar més castellà, el idioma común, pre babelià doncs, a les escoles).

El guirigall va ser enorme i van acabar amb les esperances de la construcció d’un munt d’habitatges i d’anar al cel, res de res...

Algú hi ha volgut veure una lliçó d’humilitat i contra la supèrbia de voler acostar-se massa a Déu però la veritat que això sigui la base per fomentar un multilingüisme de fraccions i un enfrontament no deixa massa bé al Déu de les llengües. Sobretot perquè les llengües uneixen i mai separen, però les llengües també han de conviure amb la mateixa garantia per totes. No n’ hi ha cap més important que l’altre.

Vet aquí que ara hem descobert com una mena de Torre de Babel a la nostra ciutat.

En una de les promocions que s’aixequen a la Rambla de Sant Jordi (aquell que matava l’aranya “antes”, i ara s’ha fet amic del drac i tots dos acompanyen a la princesa) hem trobat aquesta inscripció a la porta de l’oficina que mostra la foto.

Entenem el català, entenem el castellà, deduïm l’anglès.

Però som incompetents per dir quina versió de l’àrab és la que està escrita.

A l’obra s’entenen?.

Cadascú per la seva llengua?.

Hi ha traductors?.

O el llenguatge de la mímica salva una vegada més la comunicació.

O el cap i l’encarregat coneixen totes les llengües o van sempre amb un diccionari de la construcció (versió Termcat) a mà i van fent-lo servir en funció de la necessitat de cada moment i de cada treballador.

Cap i Encarregat. Distinció de títol i de feina.

A partir d’aquí en mig de la sorollada de les màquines i dels cants dels paletes ja aniran veient com s’entenen.

Babel a la ciutat. Mesura pràctica no fos que un paleta català s’adrecés a l‘encarregat i resulta que és el cap. Quin moment de turbulència, quin desastre lingüístic i comunicatiu.

Sempre però ens quedarà però que tots ho sapiguem tot, que el nostre plurilingüisme sobre la base del català serveixi per anar arreu del món.

O bé que com diu el llibre dels Apòstols sobre la vinguda de l’Esperit Sant: Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.

De fet de coloms n’hi ha molts a prop de l’obra.

Seguirà l’obra. No arribarem al cel però faltarà poc per assolir el cim.

Que déu ho beneeixi i reconsideri el babelisme actiu... que escoltar molt idiomes és magnífic.