Qui no es conforma és perquè no vol

A partir d’aquí cadascú la podrà definir com vulgui.

Ara bé, que aquesta mena de barricada, muntatge improvisat amb un bidó gastat i rovellat, uns quants draps i una fusta es qualifiqui de porta i a sobre que se’ns adverteixi que quan es surti es tanqui... doncs ja em direu.

S’ha de tenir molta imaginació.

S’ha de ser molt optimista i considerar que servirà d’alguna cosa que impedeixi el pas a qui no correspon.

S’ha de tenir una confiança enorme en els demés, perquè ja em diran que tancaran?

És un exemple clar d’allò de que no es poden posar portes al camp.

És que no cal ni apartar la fusta per entrar potser si que està pensada per impedir el pas del vehicles, però vaja tot i així la seva utilitat és més que dubtosa...

I, sí ,encara que ja sabem que si no et conformes es perquè no vols, però vaja, amb tota sinceritat definir l’artefacte construït com porta és d’un optimisme total.

I ja sabem que això de les portes pot donar per molt.

Ja coneixem que quan parlem de portes obertes ens referim a la possibilitat de conèixer alguna cosa, equipament, establiment, entitat a fons .Obren les seves portes i t’expliquen a fons les condicions i maneres de fer. Ara això de les portes obertes té molt predicament entre les escoles que tracten d’aconseguir alumnat -ara que ha baixat la natalitat- i a les portes obertes expliquen les meravelles de la seva escola i el bé que ho fan.

Però potser les portes més conegudes i més anhelades per un sector concret de la societat com és els del polítics són les anomenades portes giratòries, tots i totes ja sabem el que són físicament però la metàfora és també prou coneguda de les portes giratòries que en política, fa referència al fet que una persona que treballa a l'esfera pública passi a treballar per una empresa privada. Aquest moviment de personal produeix, en ocasions, un conflicte d'interessos entre les esferes pública i privada.  

Altre cosa són les portes corredisses que en ocasions porten escenes que ratllen el ridícul quan intentes obrir-les estirant i t’ha d’avisar que facis lliscar-la  cap un costat. Mires i dissimules.

I encara n’hi ha alguna porta que provoca més d’un ensurt només cal veure l’obra “Les portes de l'infern” és una obra escultòrica de bronze monumental de l'artista francès August Rodin que representa una escena de l'infern de la Divina Comèdia de Dant Alighieri, porta que en el seu frontispici hi havia aquella frase que fa tremolar “Deixeu, els que aquí entreu tota esperança” Definitiu!.

Però per contrarestar cal dir que hi ha una ruta de muntanya anomenada la porta pel cel que ens guia a alguns cims del Pirineu.

I podem acompanyar-la amb la banda sonora dels Catarres.

La porta del cel, on neixen les estrelles
I els somnis valents forjats en mil tempestes
La porta del cel, on neixen les estrelles i els somnis valents forjats per mil tempestes

Tot per intentar superar la imatge de la foto.

De tot, ara, n’hi diuen portes.

Que hi farem, ja ho hem dit qui no es conforma és perquè no vol.