La felicitat és un estat d’ànim

L’any 1959, l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa (1926-2019), novè fill del cèlebre escriptor i autor teatral (li devem Els pastorets) Josep Maria Folch i Torres, va publicar una deliciosa novel·la curta: El nàufrag feliç, que ara ha estat editada a la col·lecció Petits Plaers de Viena.

La tendra història d’amor que s’explica a El nàufrag feliç possiblement la gent de la meva generació la llegirà amb un somriure melancòlic als llavis. Per què? Perquè el món que a través d’aquesta història retrata Ramon Folch i Camarasa, el marc mental del qual procedeix, ha passat avall. La relació afectiva que estableixen els protagonistes: un escriptor d’èxit fàcil en les lletres catalanes del moment, i una jove que a desgrat de ser una mica desmanegada tot el que toca es converteix en un bé per a la gent del seu voltant, és lluny, molt lluny, de les relacions afectives pròpies del nostre món amb un tempo de grans acceleracions i, per tant, de sotracs anímics, així com amb uns valors materials molt acusats. Fins i tot l’estil literari de l’autor: dicció impecable, construcció harmònica del relat i un sentit de humor de finíssima natura, respon a aquells anys en què la gent s’esforçava per ser educada i cultivada. En el pensament de la majoria de les persones hi havia una reverència per l’educació que alhora que ens havia d’elevar l’esperit ens afinaria el gust. En gran part, també això ha passat aval: la mala educació, els sorolls extremats i la incultura rampant dels nostres dies ja no avergonyeix: s’exhibeix.

De la Barcelona de la meva infantesa no en queda cap més rastre que el de la memòria dels barcelonins que hi vam néixer o viure, o en novel·les esplèndides com El nàufrag feliç, de Ramon Folch i Camarasa. La cultura, que com la vida respon a l’evolució, es construeix per capes, com els arbres. Per aquest motiu, cal lamentar que s’eliminin les traces d’una època determinada: l’univers postnoucentista lligat a l’existencialisme propi del temps posterior a la Guerra Civil. Aquest món ha estat menyspreat per burgés. Però de resultes de l’eliminació radical d’aquesta capa cultural teixida per generacions de catalans sobre la cultura de l’esforç, la capital barcelonina pateix un evident empobriment espiritual i una desnaturalització de grans dimensions, com si la baula s’hagués trencat. D’aquí ve que la lectura de la història d’amor dels protagonistes d’El nàufrag feliç, que per a res són gent adotzenada, ans al contrari, com comprovaran els lectors, els traslladi un estat d’ànim que, a desgrat de la dictadura i les seves corrupcions, la majoria de gent salvava amb aquell capteniment serè que vestia d’elegància les persones honrades, dignes i de bons sentiments, encara que, ja ho sabem, d’autoritaris i de trepes n’hi havia a grapats perquè en totes les èpoques n’hi ha.

La història contada per Ramon Folch i Camarasa parteix d’un accident de trànsit que deixa ferit el canell del protagonista, un escriptor que aprofitant el temps d’invalidesa va escrivint el record de la seva enyorada Maria, s’hi adreça com si la tingués al davant o li escrivís una carta. I així, a través d’aquest artifici literari, assistim a la narració d’una història d’amor que en la seva forma de manifestar-se proporciona una íntima felicitat a la parella protagonista precisament perquè no busca vaivens emotius sinó una convivència harmònica, encara que no exempta d’una imaginació viva que la fa ben singular. És d’aquesta manera com un aparent nàufrag de la vida pot ser feliç perquè la felicitat no és un objectiu sinó un estat d’ànim mentre es viu en el moment present i mentre es recorden els dies de plenitud. Aquest és el valor de signe espiritual que sura a les pàgines d’El nàufrag feliç, una novel·la d’estructura perfecta escrita amb un estil tan sobri com lluminós, i amb aquell humor català tan britànic amb què Ramon Folch i Camarasa va escriure la seva frondosa novel·lística.