I l'OTAN?

Perquè, més enllà del sopar al Museu del Prado -on si un visitant treu un entrepà el renyen- i les espardenyes (catalanes per cert) comprades per la primera dama dels EEUU en la seva tarda de botigues, la trobada tenia com a objectiu tornar a posar l’organització militar a primera línia, incorporant-hi -amb permís de Turquia que exigia contrapartides- les fins ara neutrals Suècia i Finlàndia, obrir les portes a acollir l’amenaçada Ucraïna, i buscar els diners per poder pagar tota aquesta Festa Major de la suposada seguretat mundial.

Lògic, vista la situació general actual. Perquè cal recordar que l’OTAN neix de la necessitat occidental de, un cop derrotat el nazisme, reordenar les fronteres i àrees d’influència de cadascun dels blocs. I, per tant, que és l’hereva dels plantejaments que, des del temps dels romans, separaven el món occidental i “civilitzat”, del oriental i “primitiu”. Naturalment, vist des de l’òptica occidental. Una divisió que, de sempre, s’ha mantingut per la força de les armes i, quan ha estat possible, incorporant-hi el poder, relatiu, de la diplomàcia.

Perquè tots hem contraposat algun cop la barbàrie d’Ivan el Terrible amb l’intent d’occidentalització de Caterina la Gran. O el radicalisme de Stalin amb la política possibilista del seu successor Nikita Khrusxof. Per no parlar del antagonisme entre Gorbatxov i Ieltsin. Un moviment de pèndul que ha coincidit amb l’avenç i reculada de la frontera virtual entre Occident i Orient, inicialment ubicada a la frontera russa, després avançada fins l’oest de Polònia, i després de Ialta, ubicada a la meitat d’Europa i amb el Pacte de Varsòvia com a contrapès de l’occidental OTAN. Però, com a resultat de la caiguda del mur de Berlín i l’ensulsiada del comunisme implantat per Lenin de cara a la mundialització del moviment, la línia reculà novament fins la frontera de la Rússia històrica, deixant una àmplia franja de països formalment independents que, lentament, anaven ingressant a l’Unió Europea. Fins que Rússia, recuperada de la caiguda del mur i la patacada ideològica de la fi del comunisme, ha volgut començar a ampliar les seves fronteres i recuperar la condició de primera potència mundial que alguns ja començaven a negar-li.

Però la cosa no és tant simple. La resta del món també ha evolucionat. I en el marc del Pacífic, un cop desbancat del lideratge el proamericà i submís Japó i amb Corea encara empantanegada en la seva divisió, Xina ha agafat el pal de la bandera, proclamant, sense cap mena de vergonya, el seu estatus de primera potència mundial i, de retop, la poca preocupació pel tema dels drets humans que supedita -com ha fet durant tota la seva història- al bé suprem de la riquesa del país (que no dels ciutadans). Entre altres coses, enduent-se el continent africà cap a la seva òrbita d’influència, posant així una mica més de pressió al flanc sud de l’Unió Europea i, de rebot, de l’OTAN.

I clar, la cimera de Madrid no es podia limitar a buscar solucions politicomilitars al problema d’Ucraïna. A noves situacions, calen noves solucions. O, com a mínim, nous plantejaments. Per això, tot i no posar-les al mateix nivell, ha posat en el mateix sac a la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping, que acaba de celebrar els 25 anys de la cessió de Hong Kong amb un clar menyspreu a les condicions de l’acord que va pactar amb el Regne Unit per fer-la possible. Una acció de la OTAN que potser oblida que, abans que Mao Tse Tung partís peres amb Khrusxof, havien estat ungla i carn en la defensa del comunisme mundial i, per tant, poden tornar a posar-se d’acord, ara en la defensa del capitalisme salvatge que ens està duent a la ruïna social.

Perquè potser convé tancar aquesta reflexió recordant que l’OTAN (de fet és el president de la societat inversora majoritària, Joe Biden, qui ho ha fet) ha acordat “demanar” als països membres que augmentin de forma significativa la seva aportació econòmica i militar a l’organisme. Perquè, com deia la cançó de la Trinca:

“I l’Otan? Anar-hi anant, nari nan, nari nan”