Doctor, com la veu?

El món de la sanitat pública es mou, trontolla, manifesta el seu desacord amb la gestió que se’n fa, i evidencia que aquest camí no ens pot portar al model que es verbalitza però que no s’aplica. Està arribant al final del seu camí, les retallades successives, la pandèmia, la deixadesa en la gestió mèdica... l’han dut a un punt de retorn difícil. Aquell sistema de salut “fonamentat en l’accessibilitat i la universalitat de l’assistència, amb uns estàndards de qualitat molt elevats” (així es defineix), si s’ha pogut aguantar, precàriament, però aguantar, ha estat pel sobreesforç dels seus professionals, que maldaven per arribar on el finançament públic feia curt i l’administració no sabia arribar.

Actualment la sanitat pública es troba immersa en una situació explosiva: un sistema afeblit, uns professionals desmotivats, esgotats i una població que s’adona de com s’ha anat degradant la sanitat pública, una sanitat que es necessita cada cop més, perquè la població s’està envellint.

L’infrafinançament sanitari porta a un model que no té futur com a servei públic essencial caracteritzat, diuen, per ser “universal, resultar equitatiu, gratuït i amb qualitat”. Però això no és suficient per entendre què passa actualment. Hi ha una crisi de professionals: una generació compromesa i implicada en la seva feina, que sovint ha posat per davant de les seves condicions laborals, les necessitats del servei, ara acaba o està acabant la seva carrera assistencial. Aquests professionals han  de trobar relleu en una generació jove que no troba ni el reconeixement, ni el tracte ni les oportunitats que serien d’esperar, i que tenen una visió laboral que cerca més l’equilibri entre la feina i la vida personal. Entre 2022 i 2026 es retirarà un 20% de metges o metgesses. En el cas de l’Institut Català de la Salut (ICS) vol dir 944 metges de família i 134 pediatres, que són precisament dues de les especialitats més deficitàries. El ritme de jubilacions s’accelera i el de formació de nous treballadors es manté estable. Amb aquests elements, es pot edificar el futur de la sanitat pública catalana? La meitat dels nous metges són de fora de Catalunya; aquest és el model econòmic que ha de promoure la Generalitat de Catalunya i els partits catalans: importació massiva de mà d'obra?

El secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, fa una proposta:

A- La sanitat pública no es pot tractar com una empresa o negoci. La gestió mercantil, (eficiència, productivitat, cost - benefici, …) no pot ser l’única unitat d’avaluació de la qualitat del sistema. No és millor metge qui fa més visites, sinó qui està més al costat dels seus pacients.

B- La planificació d’infraestructures i professionals ha de vertebrar el sistema. No és ètic prescindir d’un recurs assistencial zonal perquè fa poques visites a la nit, per exemple.

C- El sistema ha de transmetre confiança i benestar als seus professionals. Per tant l’administració ha de donar exemple i oferir condicions de treball dignes. Una entitat pública com l’Institut Català de la Salut (ICS), és molt indicatiu que tingui un 60% de la plantilla temporal.

D- La necessitat de recursos és objectiva, i que els professionals cal que estiguin ben reconeguts, també ho és. Si es vol retenir el talent cal que les condicions de treball i les retribucions s’apropin molt més. El finançament del sistema sanitari té barems més objectivables que els que depenen de la voluntat política.

Aquests quatre punts són el fonament d’una proposta que no sembla gens forassenyada.

El Departament de Salut té previst invertir 449 milions d’euros a l’atenció primària entre 2022 i 2024. La major part es destinarien a construït 62 nous CAP. Bé, però, ja tenen previst amb quins professionals pensen omplir aquests equipaments? Si ara no troben metges i infermeres per atendre les places dels centres que ja funcionen, d’on sortiran els nous facultatius? Cal que millorin les condicions laborals, la retribució, el reconeixement personal i mèdic. Si no es recupera la jornada de 35 hores, que l’any 2008, amb la crisis, es va convertir en 37,5 hores, si no es cobreixen convenientment les baixes, si cal dobler torns, seguirà baixant el nombre de nous metges que s’integrin al sistema, seguiran marxant a buscar feines on se’ls valori millor i la sanitat seguirà en precari. 

I és que és més fàcil (i profitós econòmicament?) edificar un CAP que “construir” l’atenció que suposa posar el CAP al servei de la població i de les seves necessitats, i mantenir-lo per rendibilitat social, més enllà de la rendibilitat econòmica. Un servei públic no es pot valorar segons els guanys que proporciona, ha de ser un servei.

- Doctor, com la veu?

Silenci.

- Quina esperança de vida li dóna?

- Perdoni, és l’hora, el següent!!!