De pura lògica ,oi?

Perquè és evident que la majoria de nens tenen estima pels animals i en concret pels gossos -alguns fan por, eh- però també està bé que proclamin que no cal que pixin al mig del carrer, cosa habitual.

Tema recurrent. Però la impotència de molts veïns davant l’atac amb pixum porta a buscar commoure el cor dels propietaris i a veure si amb el sentit missatge del dibuix d’un infant decideixen que el gos ja surti de casa pixat i cagat i que no cal que vagi a casa dels altres a deixar-li el regalet.

Els infants també han de saber que a vegades els desitjos, per més nobles i nets que siguin, no s’aconsegueixen i topen amb la realitat crua i dura. I molts ens temem que els gossos pixaran a on vulguin (el seus amos clar). Això no vol dir que no hagin de seguir insistentment amb dibuixos enganxant-los a les parets a veure si amb insistències obtenen algun resultat positiu conscienciant a “amos” o “amics” (diuen que el terme políticament correcte és “tutors”) dels gossos i els ensinistren perquè facin les necessitats a casa seva i deixi el carrer -casa de tothom- lliure de pixarades.

Bé és cert que amb el nombre de mascotes gossos i gosses que hi ha a les ciutats es fa difícil pensar que anirem a millor.

Una dada clara al respecte: actualment a Barcelona hi viuen gairebé tants gossos com infants de zero a 12 anys. Concretament, a ciutat hi ha 170.505 amics canins, segons el registre del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, una xifra que s’acosta molt als 171.863 menors de 12 anys. Ho explica Barcelona Televisió que parla d’amics canins o de veïns canins. Veïns? Home, deu ser un concepte, aquest de veïnatge, que hauria de comportar a tal categoria el no pixar-se a les cantonades..

Però per més cartells que vagi dibuixant el nen o nena els gossos seguiran pixant al carrer, segur.

Potser haurem d’explicar als infants que les ordenances de tinença d’animals ho permet. Això sí, s’ha de recollir, però no impedeix que els veïns canins facin les seves necessitats al mig del carrer o a la cantonada més propera.

Ja en altres ocasions hem aportat testimonis diversos i cartells diferents sobre les demandes d’uns veïns cap un altres, veïns tutors i veïns canins que si han de fer les necessitats les facin al seu portal i no al dels altres.

Som tan permissius amb els canins de companyia que poden anar més enllà que nosaltres mateixos que ni caguem ni pixem habitualment al carrer.

I ara hi aquesta moda de portar les ampolletes (obligació en moltes ciutats) d’aigua amb algun detergent, o no, per acabar de mullar la pixarada per dissoldre-la.

En fi per més nens que vagin fent cartells cal començar a pensar que és una batalla perduda. Però no cal perdre l’esperança

Només un canvi a l’ordenança -i no hi ha guapo/a que la faci- de prohibir que els veïns canins pixin i caguin al carrer, amb les excepcions que sempre hi pot haver i cal entendre.

I no val allò tan suat de jo ja pago impostos. Fet que sembla una patent de cors per fer el que es vulgui... No és això company no és això

La meva àvia ja ho deia al sortir de casa ja s’ha d’anar cagat i pixat....

Al loro, “tutors”