L’art de penjar el cartell

El cartell és encara avui un element important en qualsevol campanya publicitària. El cartell crida l’atenció, dona notícies i a més ens dona molta informació per la seva mida, per tant cal que sigui atractiu i que cridi i fixi l’atenció dels qui el veuran.

És un element fàcil de col·locar i que fruit de les imatges ajuda fixar l’atenció en allò que es vol transmetre.

El cartell és un instrument que ve de lluny sobretot es van posar en circulació quan es va inventar la litografia, que va permetre treballar amb una certa llibertat i les impressions, tot i que artesanals, no eren massa difícils. Ara amb la quantitat de recursos que hi ha per fer impressions gairebé diríem que fer cartells es com bufar i fer ampolles.

Es fan cartells, de tota mena i forma, per gairebé tot des de polítics en les campanyes electorals o per denunciar fets o anunciar esdeveniments però també la propaganda de qualsevol tipus, comercials, turística i promocions usen els cartells com a reclam publicitari.

I certament els cartells també tenen una vessant artística molt ben definida. Gran artistes han treballat el cartellisme i han elevat a obres d’art els reclams publicitaris.

Entre els artistes que van conrear el cartellisme ens surt sempre el nom de Henri Toulouse Lautrec que va fer uns cartells sobre els cabarets d’una gran bellesa formal que avui són luxe tenir-los. També els nostrats Ramon Casas o Alexandre de Riquer que van dibuixar cartells per esdeveniments de tot tipus i també per marques comercials. Avui es paguen a preu d’or i son objectes envejables i cobejats per col·leccionistes i especuladors del món de l’art.

Però és en la política, en les campanyes que els cartells tenen (o potser tenien) un paper important. Llenques de parets plenes amb consignes i amb les cares dels candidats, penjats a dojo a l’estil pengin, penjam o penjats amb cura i formant conjunts equilibrats i ben posats.

Sempre m’havien explicat que hi havia un penjador de cartells que fins hi tot anava amb un metre i un nivell per situar-los de manera conjuntada i sense perdre la línia recta. En fi, manies, però era un clàssic i ens ho ha recordat a la fotografia del Circ Coliseo que en una línia llarga de cartells se’ns penges un al revés. Cridava l’atenció et feia fixar la mirada en els cartells. No és nou. Hi havia qui sibil·linament el cartell que es penjava cap per avall era el del contrincant. Fins aquí arribava la mala llet en els bons temps de les campanyes electorals.

Aquí però ens corrou el dubte. Està fet intencionadament o senzillament és un error de qui el penja que sense adonar-se’n el posa cap per avall. O és un toc personal del tècnic en penjar els cartells, com una signatura artística.

Però segur que crida més l’atenció aquest que tots els altres que estan en posició “correcte”, i si crida l’atenció la gent mirarà els altres per obtenir la informació si no es vol posar cap per avall per llegir-lo.

En fi tot sigui per cridar l’atenció i a veure si algú s’acosta a omplir les grades del Circ Coliseo amb el seu espectacle més important, el “Hombre bala”. En parlarem....