Ens hem carregat l’essència de la joventut

Queda lluny allò que nosaltres practicàvem al sortir de les classes que era compartir una estona de jocs amb els amics i parents, divertir-nos simplement i passar una temps al carrer amb un entrepà de pa amb oli i sucre i anar fent. Teníem quatre bastons mal formats que es podien convertir en porteries de futbol i en un moment donat transformar en fusells d’assalt als locals més segurs del món. Érem els reis dels carrers. No necessitàvem portar cap samarreta oficial de cap equip de primera divisió, perquè alguns dies ens aixecàvem més defenses que davanters. Nosaltres anàvem mutant amb el pas dels dies.

No sabíem ni que existien els psicòlegs, perquè en aquelles trobades sota un pis fresc es parlava de tot i de mica anàvem aprenent totes aquelles coses tan necessàries que no estan als llibres i si ho pots trobar el seu llenguatge resulta massa recargolat per aquestes joves ments.

No necessitàvem els mòbils per jugar perquè en prou feines a les cases més riques de la vila hi havia un telèfon amb un marcador rodó que més d’un cop et sortia una persona desconeguda perquè no havies fet correctament el recorregut del dit que marcava.

Cada dia quedàvem a una hora i a un lloc. No necessitàvem res més perquè tothom sabia on ens podia trobar. No passàvem cap segon davant de cap teclat, encara no s’havien inventat. Teníem una petita televisió en blanc i negre amb dos canals que ens permetia estar a l’aguait de les notícies del món o seguir el procés de la cria del òs polar en un parc de Rusia.

Tots teníem molt clar que qui manava eren els nostres pares i els professors. Hi havia una línies vermelles que no es podien traspassar, però mai podíem faltar el respecte i menys als pares. Ens podien castigar sense sortir de casa i això podria ser una greu tortura sense poder formar part d’aquesta universitat de la vida que teníem en una plaça tres carrers més amunt.

Llegíem perquè ens agradava llegir i escoltàvem la ràdio on es podia escoltar de tot una mica, no com ara que tot està comprat i hi ha molt poques emissores realment lliures de punxar el que vulguin.

Quan tocava entrar en el món del treball hi havia possibilitats de fer-ho amb una escala que començava per baix i podries anar pujant segons l’empresa. No com ara que hi ha moltes empreses que viuen de contractar joves en practiques que seran substituïts per uns altres de la seva condició produint una greu frustració en les seves vides professionals perquè veus que han estat enganyats un cop més en nom de noves experiències. Empreses que viuen per anar filtrant tots aquests joves que queden pel camí de la seva formació i els ofereixen contractes de pràctiques temporals.

Uns joves que els varen prometre mil històries i a mesura que van passant per les diferents etapes van veient que tot es fum que darrera grans noms d’assignatures hi ha el mateix que fa uns anys amb uns llibres plens d’estadístiques i colors amb un llenguatge políticament correcte que no ens vol dir res.

Uns joves que veuran hipotecada la vida de fills i nets i no acaben d’entendre perquè uns ocupen pisos i no els passa res i altres estan pagant un munt d’anys per un pis que potser d’aquí 20 anys estarà afectat per una nova carretera.

Joves necessitats de psicòlegs que no saben ni on van ni que volen en que l’absurd és el gran protagonista de la nostra realitat.