La norma és la norma

No hi ha normes però ja se n’ha posat una, que no n’hi hagi. I no està de més recordar la definició de norma: Regla o conjunt de regles que s'han de seguir per fer alguna cosa, per tant perquè no n’hi hagi cal també posar-ho com a norma.

Buf! Quina menjada de coco.

Ja sabem que hi ha normes o regles per tot, des de com conduir per mantenir la pròpia seguretat i la dels altres, com n’hi ha per cada joc al que vulguem jugar, o per practicar algun esport i entendre’ns entre nosaltres i amb els altres. Límits que cal posar per no entrar en un caos, que podria ser divertit en part però molest a llarg termini. Tenim normes que ens autoimposen nosaltres, altres que són usos i costums que han esdevingut manera d’actuar i comportar-se habitual i normes que venen, sinó imposades, sí fruit d’alguna derivació el marc legal comú.

Però si la norma és que no hi ha normes podem entrar en una mena de desordre i espiral de despropòsits que crec que al final ens cansaria, potser els primers moments fer el que et roti i quan ens passi pel cap seria divertit però abusar-ne, seguir-ho com una norma podria arribar a ser avorrida (ja no diguem perillosa) la pròpia transgressió. `

Jo vaig per la dreta, tu vas per l’esquerra.

Jo poso la brossa al contenidor tu la llences pel balcó, això sí, abans avises.

Jo em dutxo cada dia i tu un cop cada dos mesos i vas en autobús o tren. Quina catipén innecessària.

Jo jugo a l’oca amb les meves propis normes que només conec jo, i clar, sempre guanyo.

I de petits algunes generacions ens havien ja inculcat i matxucat amb les normes “d’urbanitat i mundologia” ens ensenyaven algunes coses que potser avui no són de pràctica corrent però que tenien (i tenen, crec) els seu sentit, sabíem anar per la dreta, cedir el seient a les persones grans, baixar de la vorera, si cal, per deixar passar, dir bon dia, tarda o nit quan s’entrava o sortia d’un lloc... Ara si fas ús d’aquestes pràctiques apreses de petits et miren amb cara de sorpresa i pensen... que fa aquest babau...

Ep i les normes potser més odiades són els normes d’ortografia tant que es van inventar aquell pas previ de l’ortografia natural, per mica en mica, anar-nos acostant al que creiem que en comú s’ha d’utilitzar. La norma en ortografia la coneixem com el Conjunt de regles que determinen l'ús correcte, tant fonètic com morfològic o sintàctic, d'una llengua.

I d’aquí plora la criatura.

Un turment conèixer totes normes, hem odiat els pronoms febles, els accents i les vocals neutres, però mica en mica hem passat per l’aro i hem acabat per compartir coneixements i enteses seguir les normes. Ara però amb el llenguatge a través del mòbils estan sorgint noves normes potser encara no reconegudes però usades i acceptades de facto. Qui no posa xq per comptes de perquè…? En fi la norma evoluciona i no sempre per bé.

Normes per això, normes per allò, en alguns moment sembla que puguin arribar a marejar però en realitat, encara que no ho sembli, ens ajuden a alleugerir moltes de l’activitat que fem. Potser per pautes determinades, potser per rutines ja assumides.

La norma moltes vegades no és res més que potser en pràctica allò del sentit comú del que diuen és el menys comú dels sentits.

Amb la norma de sense normes seria xauxa. Però també és possible que hi hagi col·lectius que de la xauxa en fan full de ruta de la seva vida i del seu comportament, però quan es tracta de viure en col·lectivitat potser una mica, ni que sigui una mica de respecte de les normes aniria prou bé.