Vane, que ha passat?

Osti noi!

Si de cada ruptura, distanciament, traïció (?) d’amor haguéssim de pintar les parets no hi hauria ni un pam lliure d’esprai. Els carrers serien una pintada continua sense principi ni final d’expressions, de dolor, d’ira, de nostàlgia, de penediment, de desesperació i no ens enganyem també algun, les menys segurament, d’alegria d’haver acabat amb una relació que ja ens cansava o no ens convenia.

El dolor que mostra (i naturalment l’evident ressentiment) té una connotació de que en el futur ja ens trobarem, que la vida és molt llarga i no oblido, no sabem si perdona. Ja hi haurà un altre moment en que ens trobarem i ja passarem comptes. I ja se sap que el passar comptes no sempre acaba bé.

I si no recordin aquella cançó de Mecano en que la Torroja amb la seva veu peculiar ens deia:

Cruz de navajas por una mujer
Brillos mortales despuntan al alba
Sangres que tiñen de malva el amanecer

Un trencament gairebé sempre genera un sentiment de frustració, de creure que alguna cosa ha fallat, que potser no has estat a l’alçada del que esperava el company o companya amb la que formaves un tàndem que ha acabat trencant o s’ha convertit en un incòmode tricicle. Ja sia per extinció de la “xispa” per inanició (no oblidem que la “xispa” cal alimentar-la) o bé per l’aparició de la famosa tercera persona que trenca l’encant que havia existit fins aquell dia.

També hi ha trencaments que generen alleujament i en el fons una certa satisfacció perquè ja s’havia fet insuportable i no es trobava mai el moment ni el lloc de pronunciar allò tant senzill però alhora complicat de dir: “això s’ha acabat”.

Dolor?

Alleujament?

Salt endavant?

Sigui com sigui aquesta situació que ens descriu la pintada és molt habitual, és el pa de cada dia entre parelles i altres formes numèriques de relacions més o menys  estables.

Malauradament ni els homes ni les dones no estem preparats ni vacunats contra trencaments que ens dolen.

Alguns, potser els més il·lusos, havien cregut en allò de que tenien “una relació especial”. S’hauria d’haver inventat ja contra els que estan immersos en aquesta ficció de “l’especial”.

I ja se sap el que segueix quan la Vanessa (posar-hi el nom que calgui) ens deixa i ho fa amb segurament el millor amic del pintaire: frustració, desesperació, bany de realisme, retrets, fingiment volgut, dibuix d’un món imaginari, ràbia, plors...

De tota manera aquí tenim una versió dels fets, a nosaltres amb tota sinceritat ens interessaria conèixer la versió de la Vanessa, perquè potser ella explicaria que ja s’ha afartat del que ha fet la pintada i que ha estat ella qui ha decidit plantar-lo i marxar amb l’altre a buscar noves experiències i emocions, aquell a qui el pintaire li etziba “nunca te lo perdonaré”.

Culpar els altres és la solució més fàcil per no haver-te d’enfrontar al teu fracàs amorós. Potser et convindria analitzar el perquè del trencament i fer una anàlisi del teu comportament.

La pintada té un regust de pretesa propietat, d’allò de que “era mia” que grinyola i potser per aquí venen les coses.

I potser, potser la Vanessa s’ha empoderat i ha pres decisions agradin o no, generin controvèrsia o no.

Vanessa, explica’t, si us plau.