Prohit, sinònim de prohibit?

Primer perquè en la primera passada no llegeixes bé el que diu potser perquè  la imitació (poc encertada, per cert) de fer senyals de transit ens ho mostren  ben clar, però la lectura intuïtiva és que posa “prohibit”. Quan t’ho mires amb atenció no és així el que diu és “Prohit”. Aquest joc o enganyifa visual no amaga la voluntat real de que no s’hi poden deixar cotxes i el “només personal” acota encara més aquells que tenen els permís per fer-ho.

Aquest cartell s’intueix que està posat damunt de la clàssica senyal blava amb una P blanca que indica que es permet deixar el vehicle una estona. La voluntat del cartell és clarament restringir qui pot deixar el cotxe i qui no. Però  aquest “només personal” ens fa pensar que només els treballadors de l’establiment poden aparcar, la resta del humans, de les persones no poden gaudir de la possibilitats de poder deixar l’auto i anar a fer un tomb per la contrada.

“Personal” queda clar també doncs que si no tens la condició de persona no pots aparcar, per tant cap animal que camini, rodi per la zona no podrà aturar-se en aquet espai tot i que com que tampoc hi hem vist vigilància doncs no sabem si avisaran a la grua o als agents rurals en cas d’animals per foragitar-los de sota algun dels pins que hi ha en aquest espai reservat. 

El problema de l’aparcament ja veiem que ha traspassat dels espais i àmbits  urbans carregats de cotxes fins l’extrem que si un dia sortissin tots els que estan al garatges la ciutat quedaria col·lapsada. Però com al camp a l’aparcament no si poden posar portes i ja veiem que fins en espai rurals, cal posar senyals que indiquin les possibilitats de no d’aparcar.

Qui té una plaça d’aparcament té un tresor.

Però aquest tresor només està reservat a uns quanta privilegiats “Només personal”, el personal doncs té un tresor, els altres, els que no som “personal” i tampoc “animals” ens hem d’espavilar per deixar l’auto en un lloc que no molesti però que no sigui massa lluny d’on anem.

Però si “prohit” volgués dir alguna cosa que no acabem d’entendre i sigui un llenguatge propi del personal, una mena de llenguatge secret, d’argot propi d’aquest personal

I el dubte és que si la paraula en sí mateixa no vol dir res, cal complir el missatge que vol transmetre.

Podem al·legar sense ser “només personal” que no hem entès el que vol dir aquella paraula, que hem intentat extreure’n el significat però no ho hem acabat d’entendre ni escatir.

Valdria aquesta excusa?

No ho sabem. Però jo no ho provaria no fos que el “nomes personal” s’emprenyessin i ens despatxessin de manera contundent hi haguessin d’anar a buscar el cotxe a la riera que hi ha prop del senyal.

Bé davant dubtes i les certeses que intuïm volen assenyalar dibuixos i paraules la recomanació és no deixar-hi el cotxe i intentar trobar algun altre espai.

Sempre podem adduir que no hem entès aquesta paraula, que no deixa de ser una contracció potent de Prohibit (paraula que hem vist escrita de mil maneres diferents) i que nosaltres també som “només personal” si s’ho creuen bé i si no  ja veurem....