Em treus el pa de la boca?

Menteixen? Agafen un retall de la realitat i d’això en fan una narració global.  Els joves, molts, viuen en precari i, alhora, es planteja les pensions de la generació dels Baby boomers, professionals que han tingut una vida laboral seguida i amb retribucions correctes. Aquesta porció de la realitat la utilitzen per enfrontar tots dos col·lectius i posar en fals el Sistema Públic de Pensions. I aquesta és la verdadera finalitat que empaiten: erosionar el S P de P i dissimular la seva voluntat de privatitzar les pensions. D’una certa veritat a una gran mentida.

D’entrada no s’hauria de parlar de conflicte, fer-ho sembla que es digui que el problema dels joves es podria superar retallant la pensió dels jubilats, i això no és així. Dins els plantejaments de l’Estat del Benestar cal admetre que hi ha un envelliment de la població, que un nombre important de pensionistes, sense els diners de la jubilació, haurien de viure en la pobresa, però també que durant l’anomenada crisis del 2008 molts fills i néts es van haver de refiar de la pensió dels avis. Cal plantejar seriosament com s’han de repartir els diners disponibles, però no des de l’enfrontament sinó des de la anàlisi seriosa de les despeses. És seriós augmentar ara la partida destinada a armament en més d’un 25%? I és un exemple absolutament recent.

S’ha parlat d’un augment de les pensions d’un 8%, i aquest increment important ha desfermat les crítiques. És excessiu? Depèn... Quan ha pujat el cost de vida? El real, que és el que es paga quan surts al carrer per comprar, no l’oficial que es pot manipular fàcilment. Els mitjans obedients agafen l’exemple de les pensions més altes per difondre la crítica i es silencien les que queden per sota del Sou Mínim Interprofessional. Més de la meitat, no arriben ni als 1.000 euros. Una discussió que sí que es podria emprendre és si l’augment, el muntant global, s’hauria de repartir basant-se en un percentatge igual o si és millor fer-lo lineal, o si és preferible no deixar cap pensió per sota del SMI, i repartir la resta de forma lineal, o si és millor que sigui percentual. Però no l’enfrontament.

Des de la dreta i ambients neoliberals  diuen que el sistema és insostenible, que cal anar cap a la privatització. I per fer-lo insostenible ho fan a la seva manera. José Ignacio Conde-Ruiz, economista de Fedea, diu que “La población no se puede seguir jubilando como en los 90, cuando la esperanza de vida era mucho más baja, había más de tres trabajadores por jubilado y el sistema de pensiones tenía importantes superávits. Eso ya no existe, ese mundo no existe”. És cert que l’esperança de vida ha augmentat des dels anys 90, però ho és també que el Producte Interior Brut s’ha incrementat més encara. Si hi ha més atur vol dir que entre menys treballadors han produït més; aleshores els beneficis s’han repartit o s’han acumulat en unes poques mans? Una constatació: el nombre de grans fortunes augmenta...

Treure diners de les pensions no significa que els diners es redistribueixin, que arribin als joves, vol dir que acabin a les butxaques de sempre. I d’això es tracta? El que sí que es fa és reduir la despesa pública, i per tant resulta perjudicial per als joves perquè rebaixa les possibilitats de poder tenir una pensió digna en un futur. El conflicte, el veritable conflicte, és la distribució enormement injusta que la societat fa de la riquesa que genera el treball. No és que les pensions siguin excessives (que en molts casos no són ni suficients ni ètiques), és que els sous estan frenats respecte a l’encariment de la vida, que hi ha explotació.

Els Pressupostos Generals de l’Estat estan per fer, hi ha reformes laborals per acabar de definir, la de les pensions s’ha iniciat, tenim convenis laborals que s’han de signar. Queda encara molt terreny per recórrer i debatre, hi ha lleis pendents que afecten l’habitatge, l’accés a l’energia... Diran que hi ha unes condicions que s’han de complir per poder accedir a fons New Generation, ens tornaran a parlar de sostre de despesa com el nivell que no podem sobrepassar per poder retornar deute extern... Però en realitat el que caldria determinar no és aquest sostre de despesa sinó el sòl d’inversió com el nivell de despesa imprescindible per superar la situació crítica que molta gent viu. És posar les necessitats familiars i socials per davant de les finances especulatives que ens marquen el ritme de l’economia.

Que la salut mental cada cop estigui més en crisi no és casualitat. Que la contaminació provoca malalties respiratòries és un principi admès. Ara caldria admetre que el deteriorament de la situació social, laboral i econòmica és directament responsable de l’increment de problemes de salut mental. No és una suma de problemes individuals, és un problema social que exigeix una resposta social no únicament curativa sinó preventiva.

No hauríem de caure al parany del conflicte i l’enfrontament entre generacions. Això és el que voldrien, fragmentar per debilitar i debilitar per anular la capacitat de forçar canvis.