Sant Carles, patró de la banca

El sant que ens marca el calendari d'avui nasqué al si de l’adinerada família Mèdicis, al segle XVI. Nebot del Papa Pius, als 22 anys, assolí la condició de capellà i -sense cap experiència- el nomenaren cardenal de Milà, la seva vila nadiua. Llàstima que va morir amb només 46 anys. En circumstàncies normals, potser hagués esdevingut Sant Pare. Diuen les cròniques que li agradava la vida bohèmia, les festes socials, la cacera i altres mundanitats. El que mai no he pogut contrastar, però, és quins "mèrits" detentà pel seu lligam amb la banca. No en tinc ni idea. 

Fins el punt que gosaria demanar a les autoritats eclesiàstiques que ens el canviessin per un altre.Tinc tota la percepció que -als pobres mortals- ben poc ens ha protegit. Altrament no puc entendre ni  acceptar el tracte despòtic que rebem del sector, de fa uns 14 anys. La cúpula directiva s'ha entestat en adoptar una velocitat de creuer en la digitalització. Són molts, però, els "cadàvers" que deixen pel  camí. El tracte personal difícilment arriba a una condició de mínims... A banda que seguiré increpant -tant al govern com als banquers, que no pas "bancaris"- per a retornar els gairebé 44.000 milions d'euros en ajuts amb la crisi esclatada l'any 2008. Al cap i a la fi, hem estat els clients/contribuents els qui ens hem apretat el cinturó. Aquell allau de diners va sortir de les nostres butxaques. Mentrestant, ells se la mamen molt dolça i ens menystenen olímpicament. Només ens ha faltat el COVID per establir el frontó o filtre de les "cites prèvies". Així, el tracte presencial ha minvat a l'expressió mínima. 

Al cap i a la fi, els bancs no són res més que botigues de diner, d'acord amb el símil comercial. Per tant, l’article primer d’un hipotètic  decàleg hauria de mantenir que “el client és la part més important del negoci”. Tan difícil és demostrar-nos-ho? Abans, teníem agències bancàries a cada cantonada. Hem passat totalment a l'altre extrem i ens fan callar estoicament? Ans al contrari! Hem de recuperar la potestat de tenir nosaltres la paella pel mànec. Si ens volen menysprear, triarem l’opció de plantejar-nos la justícia per la nostra mà. En aquesta conjuntura hipotètica, ja farem per trobar algun "patró" o paraigües protector que ens ajudi a parar cops. 

Mentrestant, qui avisa no és traïdor! Ja n’hi ha prou d´empassar-nos  les rebequeries.