La cullera i la forquilla per qui s’ho treballa!

Ja no hi és i per tant, o bé han resolt el problema de la privatització, o el problema segueix però la pancarta ha desaparegut per raons que no sabem però intuïm que el pas del temps i les adversitats de la climatologia han ajudat a que es fes fonedissa.

Dos temes però rellevants. Privatització: una privatització és l'acció per la qual una empresa o activitat pública és venuda al sector privat. La majoria de les vegades les privatitzacions es fan per obtenir recursos econòmics de manera ràpida o bé per evitar dèficits i estalviar-se la gestió del personal. S’acostumen a privatitzar serveis d’aquells que les administracions o institucions els resulta complex gestionar i amb poques possibilitats de rendibilitat.

I en aquets ja imaginem que es tracta de fer algun contracte amb un dels càterings que abasteixen a més d’un, de dos, de tres hospitals... d’aquell menjar insípid i sense cap mena d’atractiu. Més barat, segur, millor qualitat, en tenim els dubtes.

Al llarg de la vida hem menjat molts anys fora de casa i constatem que el menjar cuinat en pròpia cuina comparat amb el que t’arriba d’un càtering o cuina per col·lectivitats és mot, millor, no té color.

D’aquí entre altres raons, algunes vinculades al costos econòmics i el fet de voler impedir la privatització de la cuina. Volem menjar i volem menjar bé.

Amb les coses del menjar no s’hi juga ens han dit i repetit durant molts anys.

Doncs això, poca broma la cuina és nostra i prou, no hi poseu les mans per privatitzar-la.

Commou aquest “la cuina és nostra”. No deixa de ser una adaptació d’aquell crit de combat de que el “carrers seran sempre nostres” que es va popularitzar en les manifestacions processistes que no deixava de ser una adaptació i apropiació “democràtica” d’aquell “la calle es mia” de Fraga Iribarne. Doncs ara davant la possibilitat de privatització “La cuina és nostra” i no es toca. Poca broma.

Hi ha qui afirma que la cuina és el cor d’una casa, en ella s’hi viuen moments gratificants en confeccionar unes menges que ajudaran a alimentar a tothom i  a més d’alimentar preparar exquisideses que ben segur animaran el cos però també a vegades l’anima.

Hi ha qui exageradament explica que hi ha caldos o estofats que fan ressuscitar un mort, aquesta dita que expressa amb claredat les virtuts i excel·lències d’una bona cuina i això no es pot fer quan cal cuinar per una ingent quantitat de persones. A preu fet!

Si la frase del mort és potser exagerada ens conformaríem en que la cuina de l’hospital ajudés a millorar els malats, és important pels malats menjar amb una certa qualitat i també és important menjar pels ulls i segons quines viandes et serveixen més aviat tomben d’esquena quan les veus.

La cuina de proximitat no només és millor sinó que té l’avantatge que genera al voltant també una dinàmica econòmica prou interessant.

Res, home, que la cuina és nostra i no! a la privatització.

Reivindicació justa i a més solidària amb aquells que acabaran menjant el que es produeixi a la cuina, aquella cuina que és nostra.

Per molts anys segueixi així.