Manifest 25N

“Nosaltres també permetem i tolerem actituds masclistes al nostre entorn. Nosaltres també participem de la camaraderia cishetero, obviant i tapant agressions de companys. Nosaltres també ocupem espais en excés i ens apoderem de la paraula i el discurs, interrompem dones en converses i assemblees, i les hem menystingut en públic. Nosaltres també creiem que amb un parell de formacions ja n’hi havia prou per ser “aliats”. Nosaltres també ens desentenem de responsabilitats i tasques de cures, les quals han acabat recaient en dones del nostre entorn. Nosaltres també cosifiquem les dones i pressionem les nostres parelles per tenir-hi relacions sexuals. Nosaltres també empitjorem situacions responent-hi amb agressivitat. I sí, nosaltres també depenem emocionalment de les dones, perquè no ens sabem comunicar amb els nostres amics homes”.

T’has sentit interpel·lat per alguna d’aquestes frases? T’han incomodat? Potser t’has sentit plenament identificat amb alguna de les qüestions descrites? O potser, poc o molt, amb totes elles? Segur que tu, com a home, en algun moment o altre, has sigut protagonista d’aquestes situacions, has tingut alguna de les actituds que shi descriuen, o les has obviat, permès o tolerat al teu entorn. Segons xifres de la Generalitat de Catalunya, el 78,8% de les dones manifesta haver patit algun tipus de violència masclista al llarg de la seva vida. Tenint en compte això, i sabent que les xifres oficials no recullen tota la realitat, els números del #NotAllMen no quadren. Per això nosaltres diem que sí, tots els homes; perquè és evident que al darrere de cada violència masclista hi ha, com a mínim, un agressor i molts còmplices.

Quan diem que sí, tots els homes, és perquè tots nosaltres formem part d’una societat patriarcal. I ho vulguem o no, en siguem conscients o no, d’aquesta estructura en participem, ens en beneficiem, i la reproduïm en tot moment. Cada dia, sempre, permanentment; ja sigui per acció o per omissió. Aquest patriarcat, que ens omple a nosaltres de privilegis, significa una violència enorme, generalitzada i perpètua contra les dones; violència de la qual en som tots responsables. Perquè el fet d’estar parlant d’una estructura social tan enorme i antiga no ens desresponsabilitza de les nostres accions! Que el patriarcat i la violència dels homes vers les dones siguin estructurals no els fa més impersonals.

El paper dels homes en la lluita contra el patriarcat ha de partir necessàriament de la presa de consciència del fet que sí, tots els homes som en major o menor mesura agressors. És imprescindible assumir això individualment i començar a treballar per canviar les pròpies actituds. Però, sobretot, són encara més essencials l'activisme i la militància organitzada des de la qual construir eines i estratègies per intervenir en les violències del nostre entorn, trencar amb la passivitat, i combatre la camaraderia cishetero i la seva llei del silenci; així com treballar per teixir veritables aliances polítiques amb el feminisme.

Si de debò volem ser aliats, en primer lloc hem de deixar de ser botxins i còmplices.

El Taló d’Aquil·les