La fi del cagalàstics

Ho sabia tothom i era profecia.

Les cabines de Telefònica han desaparegut de la nostra vida i han acabat fent la fi del cagaelàstics.

El terme cagaelàstics s’aplica quan el fi d’un personatge o un endimari és poc lluït més aviat carregat d’un cert drama.

Als anys setanta en l’immediat postfranquisme corria una versió d’un romanç anònim que feia referència al dictador.

El cas és fer-lo durar,
ningú sap per què serà.
Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!
Ens consola que ha patit
com pertoca a un malparit.
Vint de novembre gloriós:
s’ha acabat el gran merdós.
I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!

Anònim, «L’auca de l’enfadós, o la fi del Cagaelàstics», reproduïda a Sàpiens, núm. 18 (abril 2004)

El dictador va morir al llit quan ja era humanament impossible fer-hi res i la quota dels miracles ja havia esgotat ni el mantell de la Verge del Pilar (que no quiere ser francesa sinó que quiere, ser Capitana de la tropa aragonesa) ni el braç incorrupte de Santa Teresa, ni trisagis, ni novenes hi van poder fer més en la fi galdosa del dictador.

Les cabines també han tingut un final galdós.

Soles, perdent tota dignitat, malmeses, atrotinades, destrossades, la majoria, sense telèfon. No calia, les podien haver retirat amb temps i s’hagués estalviat una visió gairebé post apocalíptica d’uns endimaris que ja no servien per res, molestaven. Carregades en un camió... i au! “ferralla pura”.

Tants anys de servei per acabar així.

Han trigat però al final han caigut derrotades pels mòbils, les tauletes i l’internet. Les cabines havien fet més d’un servei enorme a la societat: poder comunicar-se des del carrer i fins i tot sense que ningú -això diuen- et podés punxar les converses, amb els Pegasus d’aquells anys del franquisme. Lloc de trobada, fent cua suposadament per poder parlar, una manera com altre de dissimular l’intercanvi de consignes i contrasenyes.

Un funcionament evolutiu, amb fitxes que compraven als bars o als estancs, amb monedes, amb el xiulet que t’indicava que calia afegir-hi més i finalment amb targetes.

I de tant en tant posaves el dits al lloc on queien els monedes sobreres amb l’esperança que algú se’ls hagués deixat. Vana esperança.

Res que s’ha acabat.

Tanta activitat que tenien i generaven i han acabat oblidades i fent-se malbé, sense cap mena de manteniment convertint-se en pixador de gossos, en impediments al mig de la via pública quan no en objectius dels vàndals habituals, en una clara manifestació de la degradació de la via pública. Llàstima de final. Havien de sortir damunt una catifa vermella i han acabat amuntegades  de qualsevol manera a la caixa d’un camió.

Ara que posen plaques commemoratives per tat i arreu, fins i tot en vaig veure una en una escola que deia “Aquí vam votar, l’1 d’octubre” sí i el 15 de juny del 1977, i el 78 i el 79... i fins més de trenta vegades, però vaja si s’havien de posar totes les votacions seria una placa immensa. Hi posem la més patriòtica que queda bé.

Per tant una placa commemorativa no estaria de més com homenatge a un instrument que ens ajudava a comunicar-nos molt. Notícies, quedades, informació, consignes, amor telefònic, tot a través de les cabines...

Hi ha una dita nostrada que ens diu que un bell morir tot una vida honora, el  morir de la cabina potser no ha estat tant bell com es mereixien però  honorarem per sempre el seu record, almenys algunes generacions. Ens va servir lleialment.