Les persones amb discapacitat tenen dret a viure de forma independent i a ser incloses en la comunitat

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es va aprovar el 13 de desembre de 2006 per l’Assemblea de les Nacions Unides, i entra en vigor el 3 de maig de 2008. Fa ara 14 anys i mig.

L’Estat Espanyol la va ratificar i, per tant, està obligat a complir-la. La Unió Europea també la va ratificar l’any 2011, sent la primera organització regional d’integració que passa a ser Part de la Convenció.

L’article 19 de la Convenció diu que les persones amb discapacitat tenen dret a viure de forma independent i a ser incloses en la comunitat.

Però la realitat està molt lluny de fer efectiu aquest dret. Per això, ara fa un any, vam constituir el Moviment Vida Independent Garraf.

Som un moviment col·lectiu i plural que té per objectiu promoure a la Comarca del Garraf oportunitats per a que les persones amb discapacitat i les persones amb trastorn mental puguin fer realitat els seus projectes de vida independent i d’inclusió en la comunitat.

En aquest Moviment participen persones amb discapacitat o/i amb trastorn mental, familiars, ciutadania interessada, professionals (de l’àmbit de la inclusió i de serveis especialitzats adreçats a persones amb discapacitat) i representants d’entitats de l’àmbit de la discapacitat.

El nostre Moviment neix de la confluència de voluntats per part d’aquelles entitats, plataformes ciutadanes, organismes i persones a títol individual que coincidim en un mateix diagnòstic:

“A dia d’avui la immensa majoria de les persones amb discapacitat o/i amb trastorn mental no poden escollir on volen viure ni amb qui. Ni tant sols poden imaginar que hi ha d’altres possibilitats diferents a viure tota la vida amb la família, i/o en un entorn institucional (pisos o centres residencials). I tenen el mateix dret a fer-ho que la resta de la població”.

Des del Moviment hem definit un conjunt de demandes adreçades a les administracions local i comarcal. I les hem presentat a les diferents alcaldies, presidència del consell comarcal, a la Defensora de la Ciutadania de Vilanova i la Geltrú i als partits polítics dels sis municipis.

Volem que la nostra comarca continuï significant-se arreu com un territori on ciutadania, administracions local i comarcal, i partits polítics van de la ma transformant drets en oportunitats efectives per a la seva població amb discapacitat o/i amb trastorn mental.

Si la Comarca del Garraf vol significar-se com a “Comarca cuidadora” cal que aposti decididament per generar oportunitats de vida independent i d’inclusió en la comunitat de les persones amb discapacitat o/i amb trastorn mental dels seus sis municipis.

A continuació presentem algunes d’aquestes demandes i aprofitem l’oportunitat per informar que des del nostre Moviment comencem ja a treballar les demandes que adreçarem a la Generalitat abans d’estiu de l’any vinent.

Però abans  cal explicar què vol dir “Vida independent i d’inclusió en la comunitat”.

Tot això ens ho explica l’equip de portaveus en primera persona del Moviment:

- José Maria Barberà Benito
- Maite Cabrerizo Cascales
- Marta Domínguez Carbonell
- Cristina Flores Albertos
- Meritxell Gallego Bertran
- Joana Massó Rodríguez
- Ferran Reverter Barrachina

Què vol dir vida independent i d'inclusió en la comunitat 

Les persones amb discapacitat tenim DRET a una vida independent i d’inclusió en la comunitat.

Ho diu l’article 19 de la “Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat”. I s’ha d’acomplir perquè l’Estat Espanyol va signar la Convenció.

Nosaltres com a persones afectades som portaveus del Moviment en primera persona i volem explicar-vos què significa aquest dret.

Vol dir:

1) Poder decidir on i amb qui viure:

• Nosaltres decidim on volem viure.

• I decidim si volem viure sols o soles, en parella, o amb altres persones triades per nosaltres.

• Ningú no ens pot obligar a conviure amb persones que no hem triat.

2) Disposar de suports si els necessitem.

Les persones som diverses, igual que ho són les nostres necessitats i les nostres decisions. Per això podem necessitar diferents suports. Per exemple:

• Podem necessitar d’un “Suport humà”: com per exemple l’assistent personal.

Nosaltres decidim qui és el o la nostre assistent personal, què ha de fer, com ho ha de fer i quan ho ha de fer.

• Podem necessitar un “Suport instrumental”: Com per exemple:

- Una cadira de rodes elèctrica si no puc caminar.

- Un mecanisme sonor als semàfors per indicar-me si està verd, carbassa o vermell si tinc una discapacitat visual.

- Informació amb pictogrames si no se llegir.

- Un ordinador que posi veu al que jo escric si no puc parlar.

- Audiòfons per poder escoltar les paraules i els sons si tinc una discapacitat auditiva.

• Podem necessitar un “Suport per prendre decisions”:

Si algun o alguna de nosaltres necessita ajuda per prendre decisions en alguns temes, pot tenir una vida independent si disposa de suports com, per exemple:

- “Assistent legal”.

- O disposar d’un “Cercle de suports” que són persones triades per nosaltres perquè ens coneixen be i confiem en elles perquè ens ajudin a decidir en aquells temes que tenim més dificultat.

Tots aquests exemples són suports que ens permeten viure de manera independent, participar en tots els àmbits de la vida social i evitar quedar-nos aïllats o aïllades.

3) Tenir garantida l’accessibilitat.

Parlem d’accessibilitat auditiva, cognitiva, visual i física.

Hem de poder accedir a tots els serveis que s’ofereixen al públic, com per exemple: l’habitatge, el transport, les escoles, les botigues, les activitats de lleure, i moltes coses més igual que la resta de les persones que no tenen una discapacitat.

I també hem de poder accedir i participar en tots  els esdeveniments de la vida política i cultural com, per exemple: a mítings i assemblees, tenir els programes electorals en lectura fàcil, assistir a festivals, esdeveniments esportius i a tot allò que les persones amb discapacitat vulguem assistir i participar.

Sense tenir garantida l’accessibilitat no pot haver vida independent ni inclusió en la comunitat.

En resum:

Si disposem dels suports que necessitem podrem tenir AUTONOMIA.

Si podem decidir lliurament, podrem exercir la nostra AUTODETERMINACIÓ.

Si podem accedir als establiments, serveis i esdeveniments, i participar en la vida política i cultural dels nostres municipis podrem dir que
la INCLUSIÓ EN LA NOSTRA COMUNITAT és una realitat.

Si tenim

AUTONOMIA + AUTODETERMINACIÓ + ACCESSIBILITAT

s’estarà GARANTINT el nostre DRET a

UNA VIDA INDEPENDENT I D’INCLUSIÓ EN LA COMUNITAT

LES DEMANDES DEL MOVIMENT

Disponibilitat econòmica:

Acabem d’explicar què vol dir tenir dret a una vida independent i d’inclusió en la comunitat.

Però el cert és que la majoria de les persones amb discapacitat no podem fer realitat aquest dret perquè, entre d’altres raons, es necessita una disponibilitat econòmica que no tenim la gran majoria de nosaltres.

Segons el Comitè Internacional, la Unió Europea i el mateix Estat Espanyol, les persones amb discapacitat patim un risc molt més alt de pobresa o d’exclusió social que les persones sense discapacitat.

D’altra banda, a les persones que tenim una discapacitat ens surt molt més car viure en igualtat de condicions que les persones del nostre entorn. És el que s’anomena greuge econòmic comparatiu.

Per això una de les nostres demandes és que es realitzin estudis sobre el greuge econòmic comparatiu en el nostre territori, de manera que puguem quantificar-lo per a cada tipologia de discapacitat i en funció del grau de necessitat de suport.

Demanem un estudi amb dades per municipi i també una visió global de comarca.

I que el greuge comparatiu resultant s’apliqui en la tarifació social per tal de no patir discriminació per aquest motiu. Parlem d’aplicar-ho a tributs, taxes i preus d’accés a bens i serveis públics, pisos de promoció pública, etc..

Però també demanem que tots els ajuntaments i el consell comarcal recolzin activament la inserció laboral de les persones amb discapacitat al mercat ordinari de treball, i que es garanteixi que no hi hagi llista d’espera als Programes TIMOL i MATÍ, que són d’àmbit comarcal i que gestiona l’IMET.

El Programa TIMOL busca la inserció al mercat ordinari de treball de les persones amb discapacitat intel·lectual.

I el Programa MATÍ fa el mateix respecte de les persones amb malaltia mental.

Accés a l’Habitatge:

Una altre dificultat per fer realitat el dret a una vida independent i d’inclusió a la comunitat és que la majoria de les persones amb discapacitat es troben en situació d’exclusió habitacional.

És a dir, la dificultat, per no dir impossibilitat, per a molts de nosaltres de poder accedir a un habitatge. I això per moltes raons, entre d’altres:

• Manca o insuficient disponibilitat d’habitatge de promoció pública.

• El greuge econòmic comparatiu que acabem de parlar.

• La dificultat de trobar o de poder adaptar pisos del mercat ordinari de lloguer per tal de fer-los accessibles a les persones amb mobilitat reduïda.

• La discriminació que pateixen les persones amb discapacitat que no tenen mobilitat reduïda a l’hora de poder formar part dels contingents especials per a l’adjudicació de pisos de promoció pública.

La Llei catalana del dret a l’habitatge de 2007 estableix l’obligatorietat d’una reserva d’un 3% dels pisos de promoció pública per a persones amb mobilitat reduïda. Però no diu res respecte de la resta de persones amb discapacitat, tot i que la majoria d’elles es troben també en una situació d’exclusió habitacional, fet que suposa una discriminació clara i una vulneració dels seus drets per part de l’administració pública.

Disposar d’habitatge és imprescindible per poder tenir una vida independent. Per això, entre d’altres peticions, DEMANEM:

1. Que s’impulsi de manera decidida la construcció d’habitatges de promoció pública.

2. Augmentar d’immediat en 5 punts el percentatge de reserva de pisos de promoció pública per a contingents especials, és a dir, per a població en situació de vulnerabilitat. Cal passar del mínim del 10% que diu la llei, a un 15%.

Fer-ho és competència plena dels ajuntaments.

3. D’aquest 15% demanem que es destini entre un 6% i un 8% dels pisos de promoció pública a les persones amb discapacitat. Així un 3% estaria reservat per a persones amb mobilitat reduïda tal i com marca la llei, i la resta per a les persones amb altres tipus de discapacitat.

Cal eliminar tota discriminació per tipus de discapacitat.
4. Establir i incorporar uns criteris d’accessibilitat universal als Plecs dels concursos d’adjudicació dels Projectes de construcció d’habitatges de promoció pública.

5. Promoure fórmules alternatives d’accés a l’habitatge com, per exemple, adaptació de locals a habitatge en planta baixa.

Els suports: L’Assistència Personal

Com hem dit abans, per a fer realitat el dret a una vida independent i d’inclusió en la comunitat moltes persones amb discapacitat necessitem d’un suport humà.

És el que s’anomena assistència personal.

Consisteix a proporcionar un suport humà que és dirigit per la persona usuària per poder fer tot allò que vol i no pot per raó de la seva discapacitat. I és ella qui decideix i controla qui li presta el servei, què fa, com i quan ho ha de fer.

En tenen dret totes les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33% i en situació de dependència amb grau I, II o III de qualsevol edat, amb independència de la seva tipologia i de la intensitat de suport que requereixi. Queden excloses les persones que viuen en un servei d’acolliment residencial i/o substitutiu de la llar.

Tots els estudis realitzats demostren que per cada euro que s’inverteix en el Servei d’Assistència Personal es genera el triple d’euros d’impacte social.

Tant el Comitè Internacional, com la Unió Europea, i ara també l’Estat Espanyol, subratllen la importància de la figura de l’assistència personal.

La realitat, però, és que en la gran majoria de municipis de Catalunya solament es pot disposar d’unes poques hores d’aquest servei a través de la LAPAD (finançada amb pressupost estatal).

L’octubre de 2020 la Generalitat de Catalunya va fer una consulta pública respecte d’un Projecte de decret que havia de regular la prestació econòmica de l’assistència personal. En ell la Generalitat expressava la seva voluntat  d’ampliar el nivell de protecció d’aquesta prestació posant-hi pressupost propi. I deia:

La Generalitat aposta clarament per la inclusió plena de les persones en situació de dependència i, si és possible, per desinstitucionalitzar-les. En aquesta línia, les prestacions que faciliten el manteniment de les persones en el seu entorn (domicili, educació, ocupació, lleure, etc.) retornen un benefici social més gran, així com una millora del nivell de satisfacció de la persona atesa....

D’això ja fa dos anys i aquest decret continua pendent.

Mentre tant, hi ha algun ajuntament català com el de Barcelona que des de fa anys contribueixen amb pressupost propi al finançament d’aquest servei.

Per tot això DEMANEM:

1. Que es posi en marxa el Servei d’Assistència Personal a la Comarca del Garraf.

Per fer-ho possible cal:

- Que els ajuntaments i/o el Consell Comarcal destinin pressupost propi a la posta en marxa del Servei d’Assistència Personal als municipis de la comarca.

- Que es busqui, a més, establir un Acord amb la Generalitat pel qual aquesta contribueixi econòmicament al finançament del Servei d’Assistència Personal en tant no s’aprovi el decret pendent.

2. Demanem també instar a la Generalitat per tal que aprovi el decret que ha de regular la prestació econòmica d’Assistència Personal a Catalunya, tot ampliant la intensitat i quantia.

Accessibilitat universal

Hem de posar èmfasi també en un tema cabdal per poder fer realitat el dret que tenim les persones amb discapacitat a viure de manera independent i a participar plenament en tots els aspectes de la vida: l’Accessibilitat universal.

És la característica que han d’acomplir els entorns, bens, productes i serveis que permet a totes les persones el seu accés, comprensió, utilització i gaudi de manera normalitzada, còmoda, segura i eficient.

L’accessibilitat és una necessitat per a les persones amb discapacitat i una avantatja per a tota la ciutadania, tot i que pugui passar desapercebuda.

La llei d’accessibilitat de Catalunya, de 2014, obliga les administracions públiques a adoptar  les mesures que calgui per garantir l’accessibilitat visual, auditiva, cognitiva i física.

La Llei compromet també l’elaboració i aprovació del Reglament que l’ha de desplegar. És el que s’anomena “Codi d’accessibilitat de Catalunya”. Aquest codi ja està elaborat i es va fer la consulta pública al gener de 2020, aviat farà tres anys, però encara està pendent d’aprovació.

Per això DEMANEM:

1. Avançar de manera decidida en l’elaboració o en l’actualització del pla d’accessibilitat dels nostres sis municipis, tal i com marca la llei.

2. Fer-ho tot garantint un procés participatiu dels diferents col·lectius de persones amb discapacitat. El Pla ha d’incloure la informació sobre aquest procés, tal i com diu la llei.

3. Buscar l’acord majoritari entre govern i oposició per tal d’assegurar que l’eliminació de les barreres existents i l’actualització periòdica del Pla no estigui supeditada als canvis de govern propis d’una societat democràtica.   

4. Instar a la Generalitat per tal que aprovi el nou Codi d’accessibilitat de Catalunya