Millor boig conegut que savi per conèixer

En català hi ha una dita contundent i que tanca debats inútils “els borratxos i els nens són els que diuen les veritats”. Altres substitueixen borratxos per “orats” o bojos.

No vull dir que la pintada sigui d’un nen o d’un borratxo però no deixa de ser una part de la veritat, mai n’hi ha d’absoluta de veritat.

La reflexió és més d’aquest filòsofs de carrer, de banc de parc de matinada  que després d’una nit o dia intens, contundent, desgastador i amb ressaca corresponent t’expliquen la vida -bàsicament les desgràcies- i els seus misteris i de tant en tant deixen anar una sentència que et deixa sorprès per la lucidesa de la reflexió o afirmació. El trist és que moltes vegades quan es recupera la diguem-ne “normalitat”, el senderi i tot torna a posar-se al seu lloc ja s’ha oblidat la frase ocurrent i ningú recorda que es va dir.

Així s’han perdut gran aportacions a la nostra paremiologia.

Així la humanitat no ha pogut gaudir de filòsofs populars.

Crec que estem davant d’això, davant la frase que s’ha pronunciat quan el món dona tombs al teu voltant i en aquest cas s’ha tingut un moment clarivident en que, sortosament perquè la sentència no caigués en l’oblit i les paraules no se les emportés el vent, van ser escrites en el respatller d’un banc del parc de la Torre d’Enveja, per cert cal dir que aquells bancs són prolixes en rebre pintades i reflexions d’aquest tipus, proposicions que serveixen per pensar, apel·lacions a modificar comportaments, breus diatribes que volen canviar actituds i maneres de fer.

La frase escrita mereix una certa reflexió sens dubte. Perquè és cert que les persones millors, aquelles que practiquen la solidaritat, que respecten i són respectuoses amb tot i tothom, que cerquen la confraternització i l’entesa, que mostren sempre esperit de concòrdia i anhelen una justícia universal se’ls tracta massa vegades com a perjudicats del cap, com si els faltés un cargol, com si, com es diu popularment, els faltes un bull.

Tot plegat la pintada no és res més que el reflex de l’eterna disjuntiva entre la raó i els sentiments un cop hem superat ja aquella altra clàssica de mantequilla o canons.

La raó adjudicada al cap o al cervell i els sentiments guardats al cor semblen estar en la base de l’afirmació del que va decidir expressar la seva posició en el recurrent debat. I potser no hi ha debat, sinó complementarietat cal el sentiment, per descomptat, però la raó potser ens fa veure les coses amb la necessària fredor i distància que permet i ajuda que l’actuació que es faci o la decisió que es prengui tingui un caràcter més global.

Així doncs si trobeu que alguns cop desvariegeu, feu reflexions sense solta ni volta, si se us en va l’olla per raons diverses, si us feu la pitxa un lio, si viviu en un món paral·lel sense dedicar-se a la política, no patiu esteu malament del cap però teniu un cor a prova d’infarts i altres menudalles.

Sou unes bones persones, les millors.

Queda dit i escrit!