Les misèries de la política

Hi ha moltes empreses publiques que donen ajudes als seus treballadors per estudis, ulleres, plantilles, lents entre altres. La gent que ho veu des de fora pot pensar que quina colla de privilegiats que hi ha allí dins. La veritat és molt lluny d’aquesta peculiaritat. El que sempre han fet els polítics es gastar quan menys millor en personal de la casa.

Si molts ajuntaments tinguessin el règim retributiu de Cambrils i Sitges no estaríem parlant d’aquestes misèries que en el seu moment es varen posar per a veure si el capítol de personal tenia una partida més petita. Al llarg dels anys l’únic que fan es discutir sindicats i polítics sobre unes xifres simbòliques que per uns no representen res i per altres menys, en comptes de dotar a tothom d’un salari digne pels temps actuals.

Ara estem en uns mesos tranquils perquè en un parell d’anys només podran ser interins un 8% dels treballadors de l’administració. La resta hauran de ser de carrera i per això hauran de passar unes proves per aconseguir aquesta fita. Encara que en els casos dels més veterans només cal presentar els mèrits i se suposa que ningú altre voldrà ocupar la seva plaça sembla que la cosa estigui més segura, però en aquest món res no és segur fins que tens el blat al sac i ben lligat. Quan tots aquesta nova massa de personal sigui funcionaris i puguin dir de les seves es preveu que hi ha hi haurà caliu com a la sanitat pública o a ensenyament que són els caps de llança d’aquesta protesta general contra l’estat.

Estem vivint una inflació brutal. No cal seguir les dades oficials, tu vas a comprar a una gran superfície encara que no sigui de les més cares i el que abans compraves amb 50 euros, ara no ho pots fer amb 100 euros. Per altra banda, els interessos de les hipoteques que havien estat sota zero comencen a pujar perillosament i aniran afectant a tothom a mesura que es vagin revisant les clàusules.

L’electricitat i el gas s’ha convertit en un luxe per moltes famílies que algunes han  hagut de recuperar la catalítica que et permet controlar el que gastes amb la bombona de butà.

Si s’ha d’abonar preus abusius per algun informe doncs no passa res encara que sigui quasi la còpia del que la mateixa empresa ha venut al poble del costat. Però com aquí hi ha moltes empreses que estan acostumades a vendre productes a les administracions que no funcionen com alguns programaris que estan just embastats i els professionals de la casa han de suar a veure si va tot allò. Al final tornen a parar la mà per consultes quan l’únic que fan es actualitzar un programa a mitges que algun polític il·luminat ha comprat acceptant sense consultar a la majoria dels qui realment ho faran servir.

No passa res, qui dies passa anys empenys.

Després aquests que s’encarreguen de pujar i baixar les finestres de les administracions veuen que les promocions es fan per simpatia del cap amb els manaires de torn o simplement de l’orgull personal per demostrar a la resta de petits reis de taifes del poder local que no són ningú perquè ell fa el que vol mentrestant els altres no es cansen de fer informes que només acaben en alguna destructora.

Ja n’hi ha prou de relacions de llocs de treball adaptades a uns pocs i quan una majoria fa anys que espera amb una caixa de ciris a la mà, altres amb un llumí han pujat més que la resta amb anys treballant a consciència i creient que era possible.

Personatges que fan i desfan a consciència amb un clar interès personal i no hi ha ningú que els hi pari els peus, encara els hi posen una catifa més ampla perquè pugui arribar més lluny amb les fites personals de fer créixer un negoci a mida que s’han muntat a l’ombra de l’administració i aprofitant molts dels seus recursos.

Moltes històries de persones que tenen encomanades missions conjuntes i gairebé ni es parlen per poder dissenyar una tàctica conjunta i cada pal tira de la seva corda a veure qui té més força. Al final només queda el postureig d’uns pocs sobre un vaixell tocat i enfonsat.