El segrest del Constitucional

I sí, dic nova perquè no és la primera, a Catalunya ja som coneixedors d’aquestes constants intromissions, però anem a pams.

Recordem que malgrat el nom, el Tribunal no forma part del poder judicial, sinó que és un òrgan independent, que té com a funció interpretar i garantir la correcta aplicació de la Constitució. El formen 12 magistrats –ara 11 perquè un d’ells està de baixa–. No tenen perquè ser jutges, també poden ser juristes i advocats de reconegut prestigi. Ara mateix, dos d’ells tenen el mandat caducat.

La llavor de tot plegat la tenim en la reforma plantejada –i que ha de servir precisament per renovar els magistrats caducats–. El govern espanyol va encabir, de manera jurídicament dubtosa per la seva rellevància, la reforma del TC en la reforma del Codi Penal per derogar la sedició i modificar la malversació. Arran d’això el PP va demanar, com a mesura cautelar, la suspensió de la votació que havia de ratificar-la dijous al Senat. Una mesura que el Tribunal ha acceptat, sense que n’hagin transcendit els motius de fons.

Evidentment, el TC no té competència per frenar ex ante una norma que no s’ha aprovat en rodó. En tot cas, un cop aprovada per totes dues cambres podria entrar a valorar ex post la constitucionalitat o no de la reforma, sempre a instància de part, mai abans ni d’ofici. Heus aquí la gravetat de l’assumpte. Massa sovint s’ha usat, erròniament, aquest òrgan com a consultiu. Ara, per la fal·lera d’alguns de mantenir-se en el càrrec, es prohibeix votar en un Parlament. No recordeu haver-ho viscut abans? Jo sí.

Amb aquesta maniobra, dóna la sensació que els populars volen controlar per la porta del darrere allò que no poden controlar des de la política. L’actual majoria del Constitucional és favorable als conservadors, i amb l’entrada en vigor de la reforma es podrien renovar els dos magistrats caducats i que les majories canviessin, del cantó dels progressistes.

Per si no fos prou, abans de decidir sobre la suspensió, el ple del TC ha votat la recusació dels dos magistrats caducats –per possible imparcialitat– on ells mateixos han participat. És evident que un magistrat recusat no pot intervenir en la seva pròpia recusació, no existiria cap mena d’objectivitat en la decisió. Malgrat això, hi han participat i han tombat la seva pròpia recusació. D’haver-se abstingut, que era el que havien de fer, els progressistes haguessin obtingut la majoria i la decisió final no s’hagués produït. El segrest de la institució és indiscutible i altament preocupant. Han demostrat no tenir ni dos dits de front.

Si la voluntat és assimilar l’Estat espanyol als nivells de qualitat democràtica de països com Hongria o Polònia, aquest és el camí adequat. Si la voluntat és, en canvi, homologar les institucions de l’Estat als estàndards europeus, ho estan fent tot per tornar als anys setanta. Quo vadis, Tribunal Constitucional?

Jan Butí, estudiant de Dret i Ciències Polítiques UB