Mal perdre

Segur que heu conegut o coneixeu algú que el té. Aquell company de jocs infantils que, quan perdia, es negava a seguir jugant. Aquell company de feina que, l’endemà de la derrota del seu equip de futbol està insuportable. O aquell parent que quan, el dia que us trobeu per fer un sopar de família, li trenques les oracions, està tota la nit amb uns morros de pam.

I segur, també, que dins d’aquest grup de persones podríeu diferenciar aquelles que es limiten a adoptar una actitud distant, passiva i discrepant d’aquelles que, durant una estona més o menys llarga, no paren de manifestar la seva actitud amb frases o accions que busquen desqualificar al guanyador. Unes accions més o menys violentes que poden arribar, en algun cas com el dels fills del rei britànic actual, a l’agressió personal. Com si en aquella derrota els anés la vida o l’honor.

Curiosament, alguns d’aquests mal perdedors, quan la situació es capgira i son ells els que han guanyat i els altres els que han perdut i es queixen, solen invocar l’aleatorietat del joc i titllar als contrincants queixosos, de no saber perdre tot reclamant-los “fairplay”.

Dic tot això perquè, aquests darrers anys, aquesta mena de comportaments, infantils o de gent poc madura, sembla que estan entrant amb una certa força en àmbits com la política on, per definició, es defensava i practicava justament el contrari. El saber perdre. No endebades, un dels actes més esperats de cada nit electoral és la compareixença del perdedor per assumir aquesta condició, tot explicant que ha trucat al seu rival per felicitar-lo pel seu triomf i fer que pugui comparèixer davant dels seus i de la ciutadania en general, per ser aclamat com a guanyador de l’elecció tot i que els resultats encara no siguin definitius.

Darrerament, hem tingut dues proves fefaents d’aquesta deriva cap al mal perdre. La del nord-americà Donald Trump, que dos anys després de la seva derrota, encara no ha reconegut explícitament la victòria de Biden, i la del brasiler Jair Bolsonaro que s’ha fet escàpol des del dia que les urnes varen confirmar Lula da Silva com a guanyador de les eleccions.

Però la cosa no acaba aquí. I aquesta és la llumeta de perill que s’ha encès en el meu cervell després de constatar que la reacció de Trump -i sobretot la dels seus seguidors assaltant el Capitoli ara fa dos anys- no sembla un fet aïllat propi dels capricis personals d’un multimilionari ficat a polític. La seva repetició agreujada a Brasília per part dels seguidors de Bolsonaro, assaltant i vandalitzant les seus dels tres poders de l’estat, estaria més a prop d’un segon assaig d’una maniobra estudiada de derrocament violent d’un president triat a les urnes, que d’una coincidència en el disgust o desencís que es vehicula amb formes coincidents. D’aquí que el “passeig” dels invasors per les sales del Capitoli -amb el cap encimbellat per un crani de búfal d’un d’ells- hagi evolucionat cap a la destrossa de mobiliari i decoració, emparats en molts casos sota la disfressa de jugador de la selecció brasilera.

I és que, en el fons, el que em temo és que estiguem patint un procés de radicalització de les formes d’actuació. Del mal perdre. Perquè una cosa és abandonar el joc més o menys irat i una altra interrompre la partida donant una puntada de peu al tauler de joc i aprofitant que sempre hi ha gent disposada a buscar barrila.

A aquella imatge d’un espectre polític amb dos sectors enfrontats, situats cap a l’extrem del ventall i separats per un ampli sector central de posició no compromesa i interessos diversos que, segons bufi el vent i sigui la situació del moment, recolza un o l’altre de forma més homogènia, sembla que s’hi vagin incorporant els ciutadans més extrems que, tot i no participar de l’activitat política normal, no estan disposats a perdre’s la possibilitat de participar en una acció que, segurament, ells consideren de protesta tot i que, en realitat, sigui de desestabilització del sistema. Perquè, si els assaltants al Capitoli o els de Brasília haguessin aconseguit el seu objectiu, com haurien quedat Estats Units i Brasil? Hauria guanyat la democràcia?