Joc de trons

Probablement la sensació que sento tingui el seu origen en el meu trànsit per l’escola religiosa dels escolapis després del meu pas per les monges en les primeres etapes de la meva formació. I sobretot en les meves experiències com a escolanet, quan el mossèn es vestia per celebrar la missa, es desvestia després d’haver-nos donat la comunió, o em feia acompanyar-lo a recollir la hòstia caiguda a terra durant el combregar i damunt de la qual jo, diligent, havia posat la campaneta per evitar que algú la trepitgés.

Sigui com sigui, veure aquests dies, un i altre cop, aquella munió de cardenals, bisbes i demés, embolcallats pel cant gregorià i seguint un protocol estricte amb els seus hàbits medievals, m’ha portat a una pel·lícula, també medieval, plena d’intrigues, assassinats i traïcions. Em refereixo a aquell “Becket” del 1964 on un Richard Burton memorable en el paper de l’arquebisbe britànic d’aquell cognom, pronunciava la fórmula de l’excomunicació del rei Enric II d’Anglaterra, interpretat per Peter O’Toole, des d’un sentiment de ràbia contra ell per haver-lo fet canceller. Detall que ens havia fet veure el professor de filosofia del meu preuniversitari, ja lliure del contacte diari amb l’ambient catòlic de la meva infantesa.

Recordava especialment l’escena colpidora on el rei i l’arquebisbe es troben cara a cara en una platja de Normandia per veure d’arreglar les seves discrepàncies i acaben donant per extingida la seva amistat, iniciant allà mateix la lluita Església-Estat que acabarà amb un Becket apunyalat a la seva catedral pel que ara anomenaríem “cercle íntim” del rei i després de sortir de la sagristia degudament revestit dels seus atributs religiosos.

Perquè la pel·lícula transcorria durant l’expiació pública posterior a la mort de Becket i que el rei feia davant dels feligresos en demanda del perdó diví per no haver-lo protegit dels suposats fanàtics anticristians i pel que s’havia autoimposat un centenar de fuetades públiques. Una magnífica mostra del comportament i la doble moral que havia presidit durant segles les actuacions de tots els poders que ens regien i dirigien.

Per això, probablement, he vist en les actituds del prepotent Donald Trump un reflex d’aquella actitud del Enric II. Però sense aquella mostra fictícia de penediment en que acceptava ser fuetejat. Perquè el president/magnat no s’ha pogut estar de saltar-se el protocol que recomanava el negre en la roba com a senyal de condol i respecte cap al difunt, demostrant estar per damunt del bé, del mal i de l’educació més elemental. Tampoc de posar-se una reunió a soles amb el president ucraïnès just abans de assistir a la missa de difunts. De convertir la seva arribada al seient reservat, en un besamans a la seva persona. En definitiva, de mostrar diàfanament la seva superioritat (i qui sap si la dels seus amics multimilionaris) sobre l’altra societat que s’havia aplegat a la plaça. La dels ciutadans sense títol nobiliari o poder polític i econòmic que venien a retre homenatge a un papa que els havia escoltat i intentat ajudar durant el seu pontificat, oposant-se fins el darrer moment a l’exercici prepotent i més o menys dictatorial de la política, els diners o els interessos privats.

Ara tocarà buscar el proper papa. Amb dilemes tant interessants com si cal mantenir la línia de Francesc d’acostament a la gent, si cal obrir l’església a les altres realitats ètniques i socials que reclamen l’atenció dels poders públics o si cal democratitzar els mecanismes medievals en que es basa pel seu funcionament. Perquè, depenent de com es tradueixin i entomin aquestes necessitats, el futur pot mantenir-se en la línia d’aquell “Becket” que tant em va marcar, o decantar-se cap a “Les sandàlies del pescador” de 1968 (curiosament, quatre anys més tard) on Anthony Quinn interpretava a un papa que venia de l’est (curiosament d’Ucraïna) per intentar dur la pau (curiosament, entre la Xina comunista i Occident). Unes sandàlies que el papa Francesc, curiosament, havia relegat.