Al carrer com a regal d’aniversari

Dia rere dia descobreixo cares noves, cossos nous de persones, amb les quals, de sobte, em trobo creuant una mirada de recorregut inusual, diferent, però cada cop més habitual. Mirades en diagonal entre els que caminem i els que, asseguts a terra, interpel.len amb els seus ulls als ulls que troben a dalt. 

Moltes vegades, l'efecte d'aquesta mirada em trasbalsa, no sé que dir, m'agafa per sorpresa i segueixo caminant, però mai em deixa indiferent. 

A Vilanova i la Geltrú, ciutat on visc, hi ha hagut, en els darrers temps, un increment enorme de persones que viuen al carrer, però sabem que no és quelcom local ni casual, sino que es tracta d'una realitat sistèmica, global i terrible, un augment de la pobresa i del desànim que colpeix i travessa la pell permeable i sensible. 

Hi ha, també, una característica nova en el fenomen sense llar i és l’edat de les persones que viuen al carrer, cada cop més joves i recentment expulsades dels seus nuclis o entorns de protecció, si és que de protecció eren. En tot cas massa joves i en un nombre molt elevat com per a no pensar en una problemàtica que va més enllà de les opcions individuals desafortunades. 

El dolor davant aquestes realitats augmenta enormement perque, si bé el temps passat que aquestes persones duen a l’esquena no és molt, si que és molt el temps que els hi queda per davant sense preveure cap solució de caire institucional o l’esperança de l'enderrocament del sistema actual que menysprea la vida . 

De vegades, però, les mirades són un punt d’inflexió que permetrà convertir l’estereotip en persona, sempre i quan la mirada doni pas a una paraula o un gest ben intencionat cap a l’altre, o bé el creuament de mirades hagi tingut lloc en un mateix plànol abans de reduir a una de les parts a un cos assegut a terra o deambulant sense rumb. 

Tal és el cas del noi que havia de fer els 18 anys al cap d’uns dies i com a usuari del Centre de menors no acompanyats on vivia, havia d’abandonar la institució sense cap mena d’acompanyament i ajuda. Aquesta situació directament l’empenyia a formar part d’aquells que malviuen al carrer. 

El noi, estudiant de la ESO a Cubelles, evidentment no podria continuar amb els estudis i la perspectiva a curt termini, augurava un destí més aviat desesperançat. Un noi més al carrer, perquè el dia de l’aniversari ha arribat i com a regal “el seu projecte vital s’ha acabat!” 

Afortunadament, però, a peu de carrer (o de tanca) hi ha cada vegada més persones disposades a escoltar i a ajudar i per això, fa dos dies que s’iniciava una nova etapa per aquest jove que podrà acabar la ESO al juny i que ara vol plantar tomaqueres, tal com li va ensenyar la seva mare a l'Àfrica, al jardí de l'Antònia. 

Núria Gonzalvo Castillo, membre de Ciutadania Sensible