Noves necessitats, vells projectes...

Aquest projecte s’inicia amb setze infants i joves amb edats compreses entre els 7 i els 18 anys. L’objectiu del departament és que hi hagi una intervenció terapèutica “des de la quotidianitat”.

La condició és que una persona del nucli acollidor haurà de disposar de formació psicològica, pedagògica o sòcio-sanitària i a més acreditar dos anys d’exercici en aquests camps. Paral·lelament el mateix projecte es durà a terme en altres territoris de l’estat espanyol, com Madrid, Navarra i el País Basc.

Parlem d’infants que no poden viure amb les seves famílies d’origen i que tampoc poden beneficiar-se d’alguna de les modalitats d’acolliment familiar vigents, pel repte que suposen les seves dificultats de conducta i adaptació. Malgrat que als centres on resideixen reben la cura i l’atenció necessària, resulta complex treballar qüestions emocionals que estan a la base de les seves dificultats.

L’única possibilitat de gaudir d’un entorn familiar és desenvolupant un nou servei específic adaptat a les seves necessitats on – més enllà d’oferir-los la possibilitat de viure en família – es treballa també en la reparació del dany emocional que han patit.

Segons paraules de la màxima responsable de la DGAIA, Ester Cabanes ...“que el dinar o el berenar sigui terapèutic, l’anada a l’escola, els moments de seure i parlar…” i “que no siguin situacions artificials creades dins d’un despatx”.

No és un projecte nou, de fet a l’estat espanyol i concretament a Guipúscoa es va iniciar a l’any 2007, amb uns resultats molt positius per atendre infants que tenen necessitats especials.

https://dretssocials.gencat.cat/web/.content/03ambits_tematics/01acollimentsiadopcions/acolliments/destacats_dreta/guia_acolliment/guia_acolliment.pdf

https://dretssocials.gencat.cat/ca/ambits_tematics/acolliments_i_adopcions/

Curiosament aquesta proposta, entre d’altres, ja es va plantejar com a mesura d’atenció a la infància amb necessitats especials per un grup de professionals que treballem a l’àmbit entre el que destaco el de l’educació social.

Sempre hem considerat que cal un treball individualitzat, d’acompanyament i que el millor lloc per fer-ho és i sempre serà des de la quotidianitat. L’administració s’adona tard, que hi ha casuístiques que no es poden tractar en els Centres d’Atenció a la Infància i Joventut. Centres massificats, amb diversos professionals, precarietat laboral, intrusisme i empreses preocupades en fer rendibles els serveis, amb professionals que han de diversificar el seu treball en detriment de l’atenció individualitzada.

La Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA) ja exposava la seva preocupació fa deu anys sobre les dificultats per prevenir i minimitzar l’augment de les patologies mentals en els infants i adolescents.

No passa desapercebut per a alguns professionals com la pobresa infantil està molt condicionada per la situació laboral dels progenitors i de retruc per la situació econòmica de la família. La salut mental ha sofert un deteriorament clar per qüestions que fins ara no havien afectat als més joves i en aquest sentit els més petits no s’escapen d’aquesta mateixa  situació de pobresa i exclusió social. Massa sovint ells no tenen informació i la que els arriba està molt distorsionada pel propi entorn, per l’escola i pels mitjans de comunicació.

La pandèmia, la crisi econòmica i els seus efectes sobre molts sectors de la societat, fan que les famílies més vulnerables, aquelles que no poden satisfer totes les necessitats per falta de recursos, influenciïn directament en la situació dels seus infants en forma de risc, desatenció i empobriment en l’atenció reben. Molts infants no entenen què està succeint i això els provoca sentiments de frustració i de culpabilitat.

Podem catalogar els trastorns que més pateixen els infants i joves com de tipus emocional, derivats de l’estrès que viu la família, de conducta o d’hiperactivitat. Cada cop més observem que les famílies que arriben als serveis socials mai no havien estat en contacte amb aquest tipus de recurs.

Temps enrere parlàvem d’un perfil de menors de famílies desestructurades, amb pocs recursos econòmics o mancats d’ells, sense formació i altres factors que els conduïen a l’exclusió social. En aquests moments parlem de famílies estructurades però amb moltes problemàtiques associades, progenitors desbordats per altres situacions, que provoquen en els infants i joves de la casa  experimentin neguit i molta ràbia.

També podem afirmar que el nombre més important de població atesa era d’origen immigrant, en aquests moments el perfil ha canviat cap a la població autòctona, relacionada amb el consum d’estupefaents.

Un altre tema a comentar és aquest interès per diagnosticar que provoca que el infants arribin amb “etiquetes” als serveis. Aquests etiquetatges per una banda tranquil·litzen als docents, educadors i sobretot als pares, massa vegades el diagnòstic suposa rebre una prestació econòmica.

Hi ha una necessitat d’explicar què li passa al menor, de saber com cal actuar i s’ha de tenir en compte que un diagnòstic no representa solament un conjunt de reconeixements mèdics. Cal treballar per una valoració i diagnosi professional i per tant és molt important conèixer la història familiar i social del menor i fer el seguiment adient que ens permeti veure l’evolució abans de donar un diagnòstic definitiu.

Alguns professionals observem que els menors tutelats arriben molt medicats i amb poc seguiment psicològic, a banda del desconeixement de la temàtica per part dels professionals que conviuen amb els menors.

Els educadors i educadores socials defensem la necessitat de treballar en i per a la prevenció i els serveis han d’estar més atents i detectar abans les necessitats emocionals que tenen els menors.

No caiguem en el parany novament, de confondre nous filons d’ocupació per a pseudo-professionals, la finalitat d’aquest nova forma d’atenció no ha de ser fer bullir l’olla, cal pensar en aquests infants i joves que necessiten d’un acompanyament que per força passa per l’escolta, l’acompanyament i les emocions. Pensem doncs que potser aquests diners que ara es destinaran a aquesta nova forma d’acolliment en algun cas podrien fer que una família que s’ha de preocupar per arribar a final de mes, pogués dedicar més temps als seus fills i filles i qui sap, potser no caldria que fossin acollits en altres nuclis familiars que no són el seu.

La família, l’amor i sobretot la protecció ha de recaure, si és el cas, en famílies que estiguin i se sentin acompanyades. AFABAR http://afabar.org/ sempre ha reivindicat un major acompanyament, la necessitat del suport “en el lloc i el moment precís”.

A banda del nou acolliment especialitzat que s’impulsa amb aquest pla pilot, l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció preveu diferents modalitats com serien l’acolliment d'urgència i diagnòstic on l'infant visqui amb una família mentre es realitza l'estudi sobre les circumstàncies que han aconsellat separar-lo de la família d'origen. És un tipus d'acolliment adreçat a infants de fins a sis anys.

Una altra modalitat és l’acolliment simple, quan és acollit per una família amb la finalitat de retornar al seu entorn familiar abans de dos anys.

També parlem d’acolliment permanent, si el desemparament serà definitiu i no es considera més favorable per a l'interès de l'infant o l'adolescent l'aplicació de l'acolliment preadoptiu o quan aquest no és possible.

L’acolliment en unitat convivencial d'acció educativa, per infants i adolescents tutelats amb necessitats especials i diversitat funcional com una malaltia crònica, els trastorns de conducta, la discapacitat intel·lectual, una discapacitat física o sensorial, els trastorns del desenvolupament, i pels grups de germans que requereixen una atenció més especialitzada. Per fer aquest tipus d’acolliment, un dels membres de la parella o la persona que fa l’acolliment cal que tingui titulació, formació i experiència en matèria d’infància i adolescència. A diferència del nou model d’acolliment, cada unitat convivencial d’acció educativa acull, com a mínim, dos infants o adolescents.

L’acolliment de caps de setmana i vacances (família col·laboradora), adreçat a infants majors de nou anys, que viuen en centres residencials i necessiten gaudir d'un ambient familiar. L'infant conviu amb la família col·laboradora durant els caps de setmana i les vacances escolars. Aquest acolliment s'allarga el període de temps que es consideri beneficiós per a l'infant.

“Les habilitats socials són un conjunt de capacitats relacionades amb el contacte interpersonal, la solució de problemes, la comunicació i la gestió soci-emocional. Aquestes capacitats s’aprenen al llarg de la vida de forma indirecta. És a dir, a pesar que no ens adonem ja des de nens els adults ens guien i ens ensenyen. D’aquesta manera, aprenem a comunicar-nos de forma assertiva, a escoltar als altres, a interpretar signes de comunicació no verbal, etc.” Apsis.

Joan Rodríguez i Serra és educador social