La literatura corpòria

Muriel Villanueva: “Un pianista en un celler”. Sembra Llibres, 2023.

La novel·la de l’escriptora valenciana esdevé un punt d’indagació molt profund  en l’àmbit de les relacions familiars i en el pòsit emocional que unes generacions poden deixar sobre les posteriors. Villanueva articula una història d’històries, un mosaic de vida i també de mort; d’absències, distàncies i de retrobaments. Les pàgines de la novel·la dibuixen les línies de continuïtat i de trencament d’una nissaga pagesa durant prop d’un segle i mig. No trobarem cap concreció a propòsit del lloc on es desenvolupa la trama de trames perquè, al cap i a la fi, allò que pot passar a tocar de casa també pot originar-se a qualsevol altre racó de món. No obstant això, els noms que l’autora ha triat pels seus personatges ens ofereixen suficients pistes de la toponímia sobre la qual ha treballat, un territori geogràfic/emotiu que ha recorregut pam a pam durant els últims anys per a documentar-se d’una manera meticulosa.

La Guerra Civil no és simplement el teló de fons de la novel·la, sinó el període de frontissa que condicionarà la biografia dels personatges i alterarà/devastarà el paisatge durant el temps narratiu. Si els cellers van esdevenir refugis en temps de bombardejos per part de l’aviació feixista, els refugis han pogut ser reutilitzats com a cellers en l’actualitat: la mort també pot obrir el pas a la vida. I la vida, com es pot llegir, a l’amor més pur entre els personatges centrals de l’obra. La metàfora no és gratuïta, atès que l’autora l’ha treballada amb profusió i delicadesa a les pàgines que signa. La novel·la no és pas lineal en termes cronològics; l’escriptora estableix un joc deliberat amb el lector i confegeix una cinquantena llarga de capítols breus i aparentment desendreçats que, tanmateix, són ineludibles per comprendre que les decisions més transcendents dels personatges venen determinades per l’antecedent d’una generació anterior. “Un pianista en un celler” no és un text que hom pugui llegir amb placidesa, ans al contrari, presenta alguns passatges que recreen l’horror de la guerra i la fatalitat de la mort amb una sensibilitat colpidora. Paradoxalment, amb ràfegues de bellesa: l’escena del bombardeig sobre un tren que trasllada algunes dones per visitar els familiars combatents  que fan la instrucció militar, o el capítol on l’autora narra com una bala esberla la galta d’un dels personatges, són episodis definitivament escruixidors.  

Tot  i que el llibre el conté, no seria necessari cap arbre genealògic per resseguir una narració que amaga uns quants secrets. Villanueva ha articulat la narració com un puzle on totes les peces encaixen. No hi ha cap capítol superflu, cap trama on el lector es pugui desorientar. De la mateixa manera, les melodies del piano transmeses entre generacions; les varietats del raïm que condicionen el caràcter dels personatges o el debat constant (i al capdavall, divertit) sobre si el vi es fa a la vinya o al celler, esdevenen elements simbòlics i transcendents que contribueixen a matisar l’arquitectura emocional dels personatges. Potser aquesta raó simbòlica sigui una de les claus de volta del text. Muriel Villanueva es mou amb comoditat en aquesta vibració, allà on la literatura pren cos i omple els sentits. Com el millor dels vins.