De quan als Colls encara s’hi feien musclos

Cap allà a l’Hèl·lada, fa milers d’anys, el tità Prometeu va robar als déus el foc sagrat de l’Olimp per entregar-lo als homes. Més al nostre temps, Mary Shelley va fer que Frankenstein volgués matar la seva creació, i Achab, l’obstinat heroi d’Edgar Melville, destruís la dantesca balena blanca... no sé si m’he posat massa apocalíptic per començar (potser sí), però nosaltres, la humanitat del segle XXI, semblem disposats a superar als vells mites catastrofistes i acabar amb nosaltres mateixos. I justament només amb nosaltres sols (i la fauna i flora que ens acompanya), perquè quan nosaltres hàgim fet la fi del cagaelàstics -havent inventat tot el possible per desvalisar-la i enverinar-la− amb la Terra no podrem. La Terra, el planeta, continuarà existint (fins que el sol li digui prou) amb anhídrid carboni i altres gasos en comptes d’oxigen, amb més fred o més calor. O sigui, que sí, que existeixen prou raons per posar-se catastrofista, i no tant sols a partir de la meva ordinària experiència personal, però també.

Quan jo encara era molt jove (i d’això han passat uns quants anys humans, però una ridícula fracció de temps en la història del planeta) mon pare em duia a la desembocadura del riu Foix −la riera de Cubelles−, on poc més enllà brillaven les tancades de les Salines, estanys d’aigua salada que produïen sal. A les tancades de les Salines s’hi podien agafar (el terme pescar no és l’apropiat) anguiles i llices (aquestes últimes amb un simple garrot); a la mar davant les salines, de fons pedregós, els cubellencs hi feien pops i altres bestioles suculentes de la mar. Avui, els espigons (i abans la tèrmica) han eliminat tots aquests productes nodridors. Pels voltants de les Salines s’hi feien (al seu ritme còsmic) uns melons grocs dolços com un sucre, i més enllà cap als prats de Cunit s’hi criava la dolça regalèssia... tota aquesta riquesa substanciosa (productes que sostenen la vida de l’home) ha desaparegut, no en queda res.

Damunt seu s’hi han alçat cases de primera i segona residència, i el ciment no es menja. A mig camí de Cubelles, els asprés trencalls dels Colls eren plens de musclos, i a les roques més altes, on la mar petava més suau, barretets, que podíem devorar en cru; era poca cosa, però d’una salabror exquisida, obria la gana; també s’hi trobava el fonoll marí, que hom podia conservar en vinagre. Tot déu podia dedicar-se a ‘fer musclos’. El Saragata, el primer bussejador amb ampolles d’oxigen que jo vaig conèixer, els feia amb un enorme i criminal rasclet que ho arrabassava tot. També feia cuc a la platja local, cuc de sorra i cuc de gleva, pels pescadors de canya; i s’hi guanyava la vida amb aquestes arts.

Bé, avui de musclos −no m’ho negareu− només se’n fan a les muscleres del Delta de l’Ebre, o els porten de Galícia o a Bèlgica. De cuc, ni de sorra ni de gleva, fa temps que no n’hi ha; i els pescadors de canya, una de les espècies més perseverants i pacients que se’n té coneixement, el més que treuen de l’aigua és alguna despistada salpa, el peix s’ha retirat mar en fora. Vora la costa el que més queda és algun cagarro dels que ens obsequia el turisme (i també els naturals). I podria continuar amb les fonts i les basses (avui secs) del voltant, o les moles dels diversos moixons que cada temporada ens visitaven... i tot això ha desaparegut en l’escàs transcurs d’una vida humana. O sigui, que sí, que puc posar-me tremendista, tinc raons.

En tot cas, i després d’aquesta filípica (que ho és sense avergonyiment), he de deixar clar que estic lluny de creure en que ‘qualsevol temps passat ha estat millor’, i, a més, també soc de mena reconsagradament optimista. No, no és aquesta la qüestió. El món i l’espècie humana ha avançat, hem millorat, vivim més bé que els nostres avis, més sans i cultes (i ja no cal dir que els nostres rebesavis de l’edat mitjana, per exemple). Però tot sembla dir-nos que hem arribat a un topall, un topall que ens diu que, o  recapitulem o ho tenim cru. Què significa recapitular, recapitular vol dir vàries coses, una d’elles és que hem d’aprendre (o reprendré) que el globus on vivim en mig del subtil univers és exhaurible, i que les riqueses que en podem arribar a extreure’n han de tenir temps de regenerar-se.

Avui de musclos encara no se n’ha perdut l’espècie, però de moment, a vora de casa, ja no n’hi ha. Ara de peix encara en queda a les mars del món, però de moment al litoral proper de la Mediterrania cada vegada és més escàs (si no us ho creieu pregunteu als pescadors). I podem preguntar-nos: i quan buidem el Mediterrani, com hem buidat els Colls de musclos, i les Salines de sal, llices i anguiles, ens menjarem els turistes i els habitants de segona residència que hi viuen al damunt?

Sí, sí, ja podeu riure, ja!