Buida no, callada

El país que decideix, normalment ubicat a les grans ciutats -allò que eufemísticament anomenem “capitals”- i el país que formen una colla immensa de pobles petits i més o menys aïllats que, des de fa un cert temps, s’engloben en el concepte “España vaciada”, tot i que en ells hi habiti una part no menyspreable de la població total.

Una realitat que podria ser fàcil si no fos per l’existència de dos tipus de conurbacions que compliquen una mica el panorama. Aquelles que, sense ser capitals de cap regió han aconseguit -majoritàriament per la via del desenvolupament econòmic o la implantació turística- prendre aspecte i formes de metròpoli i, per tant, tenen un cert poder decisori directe, i aquelles que, tot i no ser de mida gran, associades amb altres conurbacions contigües constitueixen ens urbanístics i polítics potents que no poden ser deixats de banda. Sitges i Marbella, per exemple, tenen molt a dir en certs àmbits de la política. Com ho tenen també entitats com l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

D’aquí que, quan arriba un període electoral com el que estem vivint, aquestes realitats s’evidenciïn en els mítings i la propaganda electoral. Diferenciant els de poble i els de ciutat. Mentre als pobles tota la comunicació es fa a través de les bústies, amb els sobres amb papereta que reparteix democràticament l’estat a tots els ciutadans i amb l’ajut de Correus, les ciutats, capitals i conurbacions s’omplen de pancartes, paradetes i punts d’informació. Marcant un primer punt d’inflexió i diferència entre les dues situacions apuntades. Al meu poble, no caldrà que jo busqui informació. Els candidats a batlle saben perfectament que han de passar per les cases -quantes més millor- per informar als ciutadans que, per la seva banda, esperen en candeletes aquest contacte de proximitat per poder fer-los arribar les seves queixes i peticions.

Res a veure doncs amb la situació urbana on la responsabilitat es traspassa a la militància del corresponent partit que és qui repartirà la propaganda per les bústies ciutadanes, aquí anònimes, qui posarà i recollirà les cadires dels mítings, i qui seurà darrera del candidat fent bona cara perquè les càmeres de televisió (la veritable campanya electoral en aquest àmbit) puguin donar sensació d’assistència massiva i recolzament enfervorit.

Però la diferència va encara més enllà. Perquè, mentre els mítings del “país buit” parlaran d’aquell carrer que demana reasfaltat i aquella font que no dona aigua, en els del “país ple” es tocaran temes com el dèficit fiscal, l’okupació, la seguretat dels carrers o la guerra d’Ucraïna, conscients que, més que un míting, el que s’està fent es filmant un capítol de la sèrie “Jo sí que sóc bo” que es passarà per radio i televisió.

Dos nivells de política y relació ciutadana que fan que els mítings del meu poble acabin amb els ciutadans (llàstima que no siguin tots cada vegada) amb una copa de cava i un tall de coca a les mans mentre discuteixen entre ells -i amb tots els membres de la llista, fet molt important per mi- els problemes que realment els interessen. Que la botigueta no tanqui, que Correus funcioni millor, que els impostos no pugin...

A l’altre extrem, el míting multitudinari amb el sermó del polític que hem vist sovint als telenotícies, acaba amb aquest marxant de l’escenari -generalment amb algun organitzador que ho justifica- amb els braços enlairats i un somriure que quasi li esqueixa la boca. Tot mentre la gent mira al voltant amb la vana esperança de trobar algun veí amb qui poder discutir els seus dubtes i/o angoixes.

Després, un parell o tres de dies més tard i acabada la votació, tot tornarà a la normalitat. La “Espanya Buida” tornarà a ser un maleit “oasi de silenci” trencat només per la Festa Major i algun altre dia assenyalat, mentre la “Espanya plena” tornarà al soroll habitual dels crits, les paraules buides i les promeses oblidades. Al món de la política, vaja.