Repensant les pantalles

Just ara comencen a sentir-se veus -veus importants- que s’atreveixen a criticar l’abús dels mòbils en edats infantils. Hem de reconèixer que tots -jo també- ens hem deixat enlluernar una bona temporada per aquests estris i que, almenys en part, els hem perdonat tot. Eren bonics. lluents, pràctics, distreien les criatures… Sí que és cert que de seguida hi va haver qui deia que posar un mòbil a les mans d’un menor era com deixar-lo sol al mig del carrer d’una gran ciutat. Però no li vam fer gaire cas. Sempre hi ha un aixafaguitarres que veu problemes en qualsevol cosa nova. El nen estava al sofà de casa seva o a la seva habitació, ben protegidet, com havia de ser el mateix que deixar-lo sol?

Ara sabem que potser és pitjor. A ciutat, hi ha una sèrie de normes. No es trobarà porno a la Rambla de Sant Francesc, la gent només va disfressada per Carnaval, les accions es fan a la vista de la gent… Dins el seu mòbil les regles són unes altres. Les identitats són dubtoses; la sexualitat, malaltissa; l’anonimat, constant. A través del mòbil, els infants i adolescents accedeixen a una espècie d’inconscient social, un abocador de frustracions, desitjos, irracionalitat i violència sense els filtres que la vida social -la de veritat- ens imposa. Sí, ja sé que també hi ha aspectes molt positius a internet. També hi ha bolets deliciosos i no per això deixaré sol un infant al bosc per a que culli i experimenti lliurement i que vagi desenvolupant el seu sentit crític.

La vida virtual no és neutra, no és tampoc una vida a part que puguem portar en paral·lel sense contaminar-nos. Com a mínim, els infants, no poden. I jo diria que els adults, en bona mesura, tampoc. Ara ho comencem a saber, ara es comença a dir.

Tenim famílies que han suprimit la carn de la dieta dels seus fills. D’altres, les joguines de plàstic, només els donen fusta de proximitat. Famílies que no els introdueixen en cap tradició religiosa o bé ho fan en altres d’origen exòtic. No tenim, però gaires famílies que hagin suprimit el món virtual de la dieta dels seus fills i filles. No dic que s’hagi de fer, només que és simptomàtic que aquest punt no es discuteixi, que la unanimitat -en un món tan joiosament farcit de les més diverses opcions- sigui gairebé total i que la tendència sigui a possibilitar-los l’accés a edats cada cop més primerenques.

Toca repensar la nostra relació amb les pantalles, la nostra acceptació absoluta del món virtual. De fet, per què hauria de ser millor? Per què hauria de ser més segur o més amigable? Que no el “fabriquen” els mateixos que el món “real”? Que no es regeix per les mateixes regles que els casinos de Las Vegas? Que no hi habiten els mateixos interessos? Per començar, proposo deixar de parlar de les eines d’internet com a “món virtual”. Dona a entendre que és quelcom absolutament separat de la nostra realitat i no, no és altra cosa que la nostra realitat gravada sense tanques ni proteccions.