Falten 44 milions de professors

Els comptes són de la UNESCO i es refereixen al planeta, però Catalunya també té la seva part en aquesta crisi global. Els abandonaments a casa nostra entre la professió docent s’han duplicat entre 2015 i 2022. És una dada que en principi ens deixa freds, en part, perquè ningú s’imagina un país sense professors, però també perquè els problemes de mestres i professors són problemes exclusius de mestres i professors, no els percebim com a propis, són una secta a part com els controladors aeris o els miners del carbó. Que per què ho dic? Imagineu-vos la mateixa situació amb policies. “Els policies abandonen la seva feina“, “es calcula que caldran milions de nous policies per a cobrir les necessitats futures”. O amb els metges: “Els metges de Catalunya deixen la seva feina i se’n van a collir al Segrià”. Bé, ara potser m’he passat. El conseller d’Interior ja estaria donant explicacions sobre la crisi al seu departament perquè, com pot ser que vora el deu per cent dels agents de policia desertin?

Hi ha els que ho deixen estar i hi ha els que ja no s’hi posen, que són impossibles de comptar, però aventuro que són més d’una dotzena. Aquell xaval que entrena un equipet de bàsquet i ho fa de nassos però que ni boig es posarà al front d’una classe de tercer d’ESO quan acabi el seu grau en història (perquè sap exactament com és una classe de tercer d’ESO)

Les propostes per revertir una situació que afegeix dificultat al repte de l’ODS 4 (aconseguir una educació de qualitat per a tothom l’any 2030) passen per millorar els salaris dels professors -que no diré que no, benvinguda sigui la proposta- i, com no, la proposta clàssica, la que no falla mai, la que els qui aneu seguint el bloc ja esteu endevinant, a veure, tots a cor: Més formació! A veure, potser a nivell global sí que és una bona idea, però aquí a casa nostra crec que és essencial millorar les condicions laborals. És molt normal que una professió amb la taxa de baixes per malaltia mental que té la nostra no atregui gaire ningú. És entenedor que una professió en la qual no tens gaire marge de maniobra per la teva creativitat, no engresqui. És comprensible que una feina en la qual hauràs de suportar faltes de respecte diàries i fins i tot agressions, doncs no tingui massa tirada. Que el rotllo de la vocació està molt bé, però al final es necessiten professionals, i els professionals se’ls ha de cuidar.

Aquí ho vam advertir ja en data tan llunyana com 2019 amb la situació de les mestres de primer cicle d’infantil, però, per alguna extranya raó, ningú no ens ha fet cas. Un país curiós aquest nostre. No fa ni cinquanta anys que podem garantir l’escolarització universal i ja ens falten professors.