La Catalunya cansada

Les eleccions municipals a casa nostra ens deixen molts titulars, ja se sap que cada municipi és un món i les dinàmiques locals juguen a banda, però la meva lectura particular és que ‘Trias guanya Barcelona, torna el PSC i ERC es desfà com un terrós de sucre’. M’explico.

A Barcelona ha guanyat Trias amb més avantatge del que molts esperaven, no pas Junts. L’exalcalde ha estat capaç de capitalitzar l’alternativa a Colau, a qui els barcelonins han censurat atorgant-li el tercer lloc. Si els de Junts han aguantat el cop al conjunt del país ha estat precisament per això, que no s’equivoquin en la lectura dels resultats, especialment el sectors més radicalitzat. Dóna la sensació que alguns no han entès res.

De fet, en les principals ciutats on han tingut un bon resultat els seus candidats han estat de marcat perfil convergent: nacionalisme solvent, bona gestió i projecte de ciutat. En són exemples Figueres, Tortosa, Igualada i Martorell entre d’altres. En aquells municipis on el seu late motiv ha estat la qüestió nacional, la desfeta ha estat important. Només cal veure els resultats a l’àrea metropolitana o fins i tot, a Girona. Qui entengui que el país ha canviat i que cal rearmar el nacionalisme centrat, potser serà capaç de reordenar tot aquest espai.

El PSC és el partit que més reforçat surt de les eleccions municipals a Catalunya i que absorbeix la pràctica totalitat de Ciutadans, a diferència de l’Estat on qui capitalitza la desfeta dels taronges és el PP. En tot cas, el partit que va néixer per carregar-se els grans consensos del país és ja del tot irrellevant arreu, malgrat ha deixat empremta amb qüestions tan rellevants com la llengua o l’escola.

Els socialistes guanyen en vots, malgrat en perden alguns en global, i recuperen Tarragona, Lleida i Girona. A l’àrea metropolitana consolida majories absolutes com L’Hospitalet o Santa Coloma i en guanya d’altres com Sabadell. També manté o augmenta el seu pes en força capitals de la segona corona, com Mataró, Granollers, Vilafranca o Vilanova. Agradi o no, després d’haver estat molt tocats, durant els anys més intensos del procés, han demostrat ser un partit amb una estructura ben consolidada i que a diferència d’ERC ha estat capaç de treure profit de les polítiques de distensió amb Catalunya impulsades per la Moncloa.

ERC és la gran derrotada de la nit electoral d’ahir. A Barcelona han perdut la meitat dels regidors i al conjunt de Catalunya passen de primera a tercera força deixant pel camí més de 300.000 vots. És més, allà on havent perdut fa 4 anys varen liderar pactes antinaturals, com a Sant Cugat, Figueres o a Vilanova i la Geltrú mateix, la desfeta ha estat considerable. Una lectura que val també per ciutats on han arrasat ara els candidats populars, com Badalona i Castelldefels, on reiteradament l’única raó dels pactes era fer fora el guanyador. Els partits n’haurien de prendre nota, perquè els ciutadans tenen memòria i han votat en conseqüència.

Més enllà d’això, Esquerra ha demostrat en quatre anys nul·la capacitat de gestió en moltes de les ciutats on fa quatre anys se’ls va fer confiança per primera vegada o per liderar un canvi. Han volgut ser Convergència i per això, no n’hi ha prou amb posar-se corbata i mostrar certa institucionalitzat.

La CUP recula, malgrat reté Berga i guanya força a Girona. Dues ciutats on els seus projectes s’allunyen força de l’anticapitalisme que propugnen. Recordo que sovint diuen allò de ‘un peu al carrer i l’altre a la institució’, doncs sembla que allà on el discurs és més radicalitzat tenen cada cop més, els dos peus al carrer.

I per acabar, dels Comuns no hi ha massa cosa a dir, la veritat. Sense Barcelona no els queda res. En canvi, el PP recupera terreny en ciutats importants de Catalunya. La mala notícia és que l’ultradreta espanyola també recull part de la desbandada de Cs i creix a casa nostra, sobretot, en feus de l’espanyolisme.

Els catalans estan cansats de proclames buides i han votat, arreu, a qui ha estat capaç de demostrar solvència i estabilitat, castigant en global els partits independentistes, desaprovant governs de mil colors i el que és pitjor, no votant i quedant-se a casa. La desafecció política és el principal caldo de cultiu de populismes i radicalismes, i Catalunya comença a estar cansada. La reflexió comença avui.

Jan Butí, estudiant de Dret i Ciències Polítiques UB