Custòdia compartida

Imagino que dut per les ganes de poder entrar a la Moncloa com a inquilí i de no perdre posicions a Gènova, ha ofert repartir el mandat entre els dos partits majoritaris, manant ell els dos primers anys i deixant després que siguin els socialistes els que tanquin al seu gust la legislatura.

Vull pensar que la proposta no amaga altra intenció que la de poder-nos fer veure durant dos anys quin seria, a la pràctica, el seu estil de govern, tot diferenciant-lo -imagino- de les estratègies autonòmiques, perquè després els ciutadans puguin comparar-lo amb el del PSOE de Sánchez i decidir el seu vot en les properes eleccions de 2027 o quan entre tots ho estimin convenient.

La proposta, interessant des del punt de vista teòric, convida a la reflexió i aporta una situació de la societat en què vivim, amb la qual comparar-la. La dels matrimonis separats o divorciats que decideixen compartir la custòdia dels fills. Un escenari que sol resoldre’s amb tres dies de la setmana d’estada dels nens amb el pare, tres amb la mare, els diumenges -en tant que dies lliures- alternats amb un i altre, i els dies de vacances, també repartits entre els dos progenitors.

Curiosament, a nivell social, aquest conflicte s’encara de dues maneres que cal diferenciar clarament. La primera, la d’aquella família que podríem definir com “de dominació”, en la qual un dels progenitors té tota l’autoritat i pot imposar la seva voluntat en l’acord post matrimonial i les decisions posteriors. Un model tradicional generalment derivat dels hàbits predemocràtics o feixistes postmoderns. La segona, la d’aquella família que podríem titllar de “igualitària”, on totes les decisions son debatudes, consensuades, acceptades i seguides, les prengui qui les prengui. Àdhuc els fills.

I aquí cal, per poder després passar a la política, recordar que la família no la formen només els habitants d’una llar. Oncles, cosins, avis i molts altres parents no convivents, poden jugar també un paper més o menys important en el desenvolupament de la custòdia compartida. Exemples no en manquen.

Passant-hi doncs, podem constatar que el PP de Feijóo planteja la seva “custòdia compartida” des del prisma de la societat “de dominació”. Proposant-li al PSOE que els dos primers anys de legislatura el deixi manar al seu aire, és a dir, imposant la seva voluntat i forma de govern. Pel que sembla, al marge de VOX i sempre i quan les comunitats autònomes on governa amb coalició amb ells li ho permetin. Tornant a l’exemple i per escenificar-ho, els dies que tingui els nens/ciutadans, aquests aniran més drets que un xiprer.

Després. un cop passats aquests dos anys, el PSOE podrà, si ho creu convenient, tornar a la situació anterior. Encara que tot evidencia hores d’ara i a través de les declaracions dels altres grups parlamentaris, que ho tindria molt difícil tota vegada que parteix d’una situació “igualitària” que dóna als altres membres (associats o “supporters”) de la coalició, els altres parents, dret a ficar-hi cullerada. I per tant, justifica la negativa inicial del PSOE a entrar en aquest joc.

Aleshores, perquè ha llençat la proposta Núñez Feijóo? Vull pensar que amb la intenció de -vistes les poques possibilitats de reeixir- mostrar-se més obert, raonable i conciliador que Pedro Sánchez. Preparant així les cada cop més probables noves eleccions que caldrà convocar un cop exhaurits el procediments i terminis per formar un govern amb el passat resultat de les urnes. Si fa o no fa, com quan els pares d’unes criatures que, estant en tràmits de separació o divorci, esgoten la via de la negociació per passar a la legal perquè sigui un jutge qui -mentre ells afalaguen als menuts i es fan el màrtir- els fixi el seu marc de referència. Que després, a l’hora d’actuar, ja miraran com es desempalleguen. Més o menys com fan els polítics.