Vindico els teus ulls JL

Extravagància boreal de J. Lázaro, editat per Tripode, s’estructura en 4 parts, i un epíleg de R. Ballester. L’estètica, la frescor poètica, i la profunditat dels seus versos s’endinsen en un món ple de circumstàncies diferents, que ens arrosseguen com la vida mateixa vers realitats diverses.

La força de l’art és present en molts moments del llibre. L’omnipresència de l’ull, que observa, i que a voltes es relaciona amb la pintura o amb una realitat que pesa, mostra a través de belles imatges o bé d’imatges desfigurades que reivindiquen, potser, com en els artistes barrocs, la realitat sencera, amb una temàtica que pot tenir un toc de les vanitas barroques.

La cartografia del seu llibre ens mou per paisatges llunyans, on el nord gelat et corprèn i t’arrossega vers oceans immensos com la vida. Sovint viatgem per llocs ignots, remots, poc assequibles de matèria tornassolada. Més proper és el paisatge de la llar, (els nostres límits més íntims), el carrer, el fang, la terra, el llim, (que a voltes immobilitza), la vinya, el míldiu (...i els fongs, es propaguen com un incendi de sisena generació.) I també hi ha animals poc habituals: el peix gat, els tèrmits, el talp,...

La cosificació omple els versos que ens mostren una humanitat propera. Les mans, les ungles, els dits, el sacre, però de manera especial els ulls, que són les portes d’entrada a l’ànima, i tenen un forta càrrega significativa, i ajuden a trenar la simbologia de l’obra. Des de l’ull únic dels ciclops, o els ulls d’Argos, que no li podran evitar la mort, fins a les ales esteses plenes d’ulls dels querubins del romànic, ens endinsem vers la clarividència i la saviesa dels mots del seu vers, per arribar al contacte de la pell, al consol d’acariciar-la, i a la presència de l’altre.

L’alteritat, l’amor, el desamor, la sexualitat, la presència de la sang ens vincula a la vida i a l’aigua que ressegueix tota l’obra, ja sigui en l’oceà, en el líquid amniòtic, en la saba que alimenta l’arbre, en el glaç, la neu i el gel del paisatge, juntament amb la força del color blanc, la puresa gèlida i brillant dels espais nòrdics que van construint els poemes.

La mort, la malaltia, que va cosint els cossos des de la llum del quiròfan, i camina a través d’ella mateixa vers la bipolaritat, o vers els laberints patològics que afrontem els humans, mostrant la feblesa i la fragilitat de l’equilibri físic i emocional. El suïcidi és una història intacta, i és un dels grans mals del nostre segle XXI, i no podem evitar que ens  evoqui escriptores com Woolf, o pintures com l’Ofèlia shakespeariana de John Everett Millais on el suïcidi és per l’aigua, seguint el tòpic literari. I de ben a prop de la vida i de la mort, el pas del temps, que marca la caducitat dels instants de la vida, i els intervals que no tenen retorn.

L’estil, retroba el llenguatge pictòric: paraules que pinten poemes, que amoroseixen els versos (trementina, dissolvent, pinzells) i construeixen la força cromàtica de l’obra.

Els poemes breus, són plens d’una intensitat significativament aclaparadora, al costat del poema llarg, narratiu, on desplega l’habilitat fotogràfica i transforma en imatge impactant els mots del vers.

La intensitat dels títols dels poemes creen la litúrgia dels grans temes que trenen l’obra. Les comparacions, i la utilització d’una veu femenina, esdevenen una mena de masculinitat transgressora.

La presència del bany de bosc de la cultura japonesa, i la del crit  que evoca altra volta el món de l’art, i se’ns fa present el silenci del crit de Caravaggio, en el nen del Martiri de Sant Mateu, o bé el quadre del Crit d’ Edvard Munch.

Un llibre dens, profund, que reclama un lector atent que sàpiga caminar dins de les grans metàfores de la vida. La lectura del vers serà l’ull, que et farà mirar dins l’ànima i que albirarà el món forani, i ambdós perfilaran el cos i l’ànima humana, i et faran assumir a tu lector, l’ànima dels poemes que configuren la bellesa del llibre.

Anna Ruiz Mestres. Professora de Literatura i Crítica Literària