El padró municipal, la clau d’un municipi

Parlant d’aquest tema, el que han fet al Vendrell amb els cossos de la policia municipal el dia del seu padró, (un mes abans de la data escollida) és més propi dels estaments militars rancis i de la Guardia Civil que no pas de la Guardia Urbana d’un poble de 40 mil censats i uns pocs més fora del padró. Sembla ser que ara tindrem unitat canina. Ja tenim la de drons, la de quads, l’antiocupa i alguna més que està amagada per algun calaix que qualsevol dia te la trobes a la Rambla buscant endolls per carregar el mòbil. L’altre dia van dir l’equip de govern que el cos de la policia municipal seria de 97 agents amb les noves incorporacions. Si fa uns anys ja érem 100, doncs n’hem perdut uns quants pel camí tot i que sempre diuen que augmenta la plantilla. Fins i tot durant algunes etapes de final de la legislatura passada resulta que en alguns torns no hi havia cap agent per fer les rondes. En aquest país cadascú es diverteix com vol amb detallets per tots per quedar bé davant la galeria i fer la foto oficial.

Parlant de policia esmentarem un tema més ampli i general. Aquest és dels temes claus d’un ajuntament és el tema del padró, una eina que posa a moltes persones a un costat o altre de la línia vermella. El seu ús a part d’uns trets bàsics respon a criteris polítics que són els que marquen el futur d’una part de la població, en especial la més vulnerable.

El padró ens indica un viu una persona, aquesta és la seva definició bàsica. A partir d’aquí comencen les estratègies. Hi ha ajuntaments que només empadronen amb el consentiment del titular de l’edifici o amb el títol de propietat o lloguer. En el cas dels habitatges ocupats doncs la policia o funcionari de torn va al lloc i fa un informe conforme aquesta persona viu allí. A partir d’aquí ja es pot empadronar.

Hi ha molts propietaris que tenen habitacions o pisos rellogats a inquilins que no permeten empadronar a les persones perquè els hi dóna certs drets que d’aquesta manera volen eliminar. En cas d’intervenir la justícia costa molt més de fer fora. Llavors que passa que aquella persona està d’incògnit en un habitatge i en certa manera exclòs de les avantatges d’aquell municipi com ajudes socials, ensenyament, foment ocupació i molts altres. En principi només conserva el sanitari perquè sempre pot dir que passava per allí i ha de ser atès perquè el servei sanitari, de moment és universal.

Què genera aquesta mala praxis doncs l’espavilat que empadrona a casa seva tot i que allí no hi viu. Els uns tapen els altres i el pobre que ha de pagar dos lloguers, el real on viu físicament i el virtual on està empadronat, si vol tenir garantits uns serveis bàsics.

El padró hauria de ser real perquè tots aquests negocis il·legals que sorgeixen al marge no tinguin cap sentit. Després si es vol fer fora una família d’una casa ja es veuria com ha de ser per garantir els drets de totes les parts, però el padró hauria de reflectir la veritat. Si el propietari no ho accepta, algun funcionari hauria d’aixecar una acta que dóna fe que aquella persona viu en aquest lloc i ja està. Les lleis van molt pel darrera de la realitat. Si una persona viu en un pàrquing d’una casa com passa a massa llocs doncs que consti com a tal i que es modifiqui el que faci falta perquè aquesta realitat es pugui reflectir. Si un altre dorm al carrer o en una masia doncs el mateix. No ens podem permetre tot aquest important flux de gent que no sap ningú per on para perquè viuen al marge de la llei i cada dia en trobarem més sinó establim mètodes reals d’ubicar a les persones independentment si és un habitatge o un pàrquing. Això no interessa a alguns perquè hi ha alguns personatges que tenen el seu negoci en aquests pisos sense documentar i en aquests padrons sense persones. Aquest és un tema que s’hauria de parlar en un ple per saber el model de ciutat que tenim i que volem, però ens dediquem a debatre mocions sense solta ni volta que no van enlloc.