La pregunta sense resposta

El 2021 els clients van fer un milió de reclamacions a la banca (amb un creixement del 21% anual), de les quals, unes 350.000 es van resoldre a favor seu en la mateixa entitat i unes 650.000 es van dictaminar en contra.

Vist com és el tracte del banc crec que al xifra està per sota de la realitat. Tampoc hi ha comptats en aquesta estadística, aquells que renuncien a fer la reclamació formal per no perdre el temps però en canvi llencen alguns improperis força pujats de to contra la banca, els seus directius i el seus  empleats (que la majoria de les vegades no tenen la culpa de res) i un cop els ha passat la mala llet es donen per (in)satisfets davant la muralla enorme que representa treure algun raó o compensació dels bancs.

Els bancs no són, ja ho sabem, les germanetes de la caritat, ni una entitat al servei dels clients, només dels seus accionistes, però el mínim que es pot demanar, ja que treballen amb els diners dels seus dipositants, la garantia d’un tracte correcte, molt pedagògic i treballant en benefici dels dos, del bancs, sí, però també dels seus clients i impositors, de tots no només d’uns quants.

I això ja sabem que no és així, quan des de fa anys els resultats més que satisfactòria en els seus beneficis. I vet aquí que un dels aspectes que ha contribuït a aquests beneficis ha estat, sense cap tipus de dubte, l’augment exponencial que han experimentat les comissions bancàries. Fa uns anys pràcticament totes les entitats bancàries no cobraven res per la majoria dels serveis que feien. Ara hi ha comissions per pràcticament tot.

És a dir gestions que a vegades no tenen cap mena de feina o que generi els costos que t’acaben cobrant.

El tema és per llogar-hi cadires. Els beneficis que acaben repartint els bans als seus accionistes bé de la gestió que fem els que traiem una quantitat al caixer, o per fer transferències. Cal felicitar-los per la intel·ligència amb que gestionen el seus fons, (els nostres en part) la llei del mínim esforç i el màxim d’anar  explotant els estalvis d’uns quants milers d’impositors amb comissions barrudes i innecessàries.

Diuen que les comissions han d’estar pactades. I segur que amb la lletra no petita no, diminuta, segur que ho expliquen però, ara per ara, molts dels impositors tenen certes dificultats per acabar de llegir-se tota aquesta lletra expressament menuda perquè et passi per alt la clàusula fatídica i estan òbviament redactada amb un llenguatges que creiem intencionadament  equívocs.

En fi. No cal carregar sempre contra els banquers, però vaja ja ho hem dit no són precisament personatges amb la necessària empatia per posar les coses fàcils.

Fa poc el govern ha aprovat que les persones grans no abonin cap comissió per la retirada d'efectiu a la finestreta. 

Bé és un primer pas, petit si es vol, després haurien de venir més mesures com la reposició de caixers en pobles petits, tornar els diners del seu rescat quan les coses els anaven maldades i sobretot, sobretot el que diu l’afegitó espontani  de la fotografia a la nota del Banc.

Una pregunta clau: Per què no ens tracteu amb respecte?

Sí, perquè no ho fan?.

Perquè es creuen impunes i amb el poder que té el diner creuen que poden fer el que vulguin.

I després es, barruts com són, queixen dels impostos que paguen. Molt més haurien de pagar.