Enamorar-me sempre/ del desig més alt. JRB

La Solitud, tercer volum de l’obra completa de JRB, comprèn la poesia escrita els anys 2005-2014. El llibre consta de nou obres, les quatre darreres són inèdites i alhora són un goig per al lector. Hi trobareu un pròleg il·luminador, agut i ple de bellesa, del poeta C. Duarte. No és senzill explicar el doll de saviesa que emana de la poètica de JRB en poques línies.

Tot llegint et retrobes el seu imaginari personal (Kosambi) on mostra el respecte i  compromís amb cultures llunyanes, però també hi batega la força del jo poètic, arrelat en el present, en un microcosmos que avança implacable cap a la universalització des del seu vers. En aquest període poètic, s’hi veu clarament la seva admiració per les avantguardes (Estimo l’absurd i renego del seny), i s’hi respira Chagall, Magritte, Klee, Gauguin i de manera especial Miró. Mentre van sonant suaument altres arts com la musica (Ockeghem), (Els meus poemes sempre han expressat el desig de ser músics), i el cinema (Vidor), o el mestratge i l’admiració per Dant, Yeats, Shakespeare,  amb  l’omnipresència del circ, del teatre, del mim, cita a Publili, (mim i recol·lector d’aforismes del segle I AC). Serà doncs des d’aquest jo contundent que mostrarà el conflicte més profund que el colpeix i et colpeix a tu lector.

El seu compromís amb la societat, amb els més desfavorits, amb la injustícia, el seu amor al país i a la llengua malmesa i perseguida i a llengües llunyanes com el Piraha, bateguen en els mots del seus versos. Es val del record d’Aquest temps pútrid  per fer present la postguerra, la repressió franquista i religiosa, la duresa de l’escola, i l’anhel de llibertat (I en saber-te lliure / diràs el nom de la vida). No defuig de parlar del pas del temps (impacten els versos que escriu sobre la vellesa) i la mort.  Ho fa des de la mort de la mare, de l’orfenesa i de l’amor a les dues mares que ha tingut. Un despullament del jo corprenedor. No és senzill descriure el mal i la crueltat amb mots terribles, durs, breus, contundents, però plens d’enginy, d’intensitat i que et sacsegen.

Aferrat però a la vida, a l’amor, a l’erotisme, al desig i a l’etern lligam de l’home amb la natura (l’esperit de Virgili és en molts versos), es fixa en els ocells plens de tendresa, en el seu cant, i en el bàlsam que ofereix la naturalesa per l’ànima humana. Insisteix en el plaer i la pau dels jardins ordenats, en la presència de l’aigua, però també el reconforta la presència del mas, de l’eixida, del petit jardí, dels espais més personals, que compten sovint amb la presència de les sargantanes, tan mítiques en la seva petitesa, o el romaní, les ginesteres, les flors més sofisticades com la dàlia o l’orquídia groga, al costat del gerani, del muguet. Són doncs, les flors, la gamma cromàtica dels poemes, però també hi respira la ciutat i el barri (Sota balcons de lluna/ afino la tendresa).

I paga els tributs que li demana l’ofici de poeta  (El deure de ser poeta...l’idioma de la seducció) i valora la paraula per sobre de tot, que esdevé la força de la poesia per transmetre l’essència de l’existir.

Tot això ho escriu de la manera més alta, poeta incansable, difícil de situar en cap escola, lliure com el vent, pinta amb els pinzells de la paraula i se sent còmode en el vers lliure, però si cal utilitza el decasíl·lab per aturar l’aiguabarreig dels mots. O bé s’embolcalla amb la prosa poètica, que en alguns moments és molt autobiogràfica, o amb la lucidesa dels seus aforismes poètics, o l’enginy dels haikus encadenats. Mentre, tu lector et vas alimentant de la prodigiosa intuïció literària que sorgeix de la realitat i esdevé la brúixola del poeta. 

Títol:  La Solitud.
Autor: Josep-Ramon Bach.
Editorial: Edicions 3 i 4/ Fundació Ars
Lloc i any d’edició: Sabadell 2022
Nombre de pàgines: 657       

Anna Ruiz Mestres. Professora de Literatura i Crítica Literària