Certament cal, a vegades, prohibir

Acaba de sortir una normativa europea que obligarà a les companyies de fabricació de maquinària de casa, diguis electrodomèstic o similars, a facilitar l‘arranjament dels estris quan s’espatllin. Ara ja sabem per experiència que quan una assecadora falla ja et diuen que te’n compris una de nova que la reparació té uns costos massa elevats, això si hi ha recanvis. A partir d’aquí es van generant cada cop més deixalles que ja s’acumulen en excés en alguns espais.

No fa pas gaire -i encara ara- anant per aquest camins del voltant de la ciutat et pots trobar allò que en deien “abocadors incontrolats”. Zones on els espavilats de torn hi deixen des de runes de les “obres menors” fins a matalassos o frigorífics i rentadores que ja no serveixen. O també a la mateixa ciutat pots trobar andròmines, endimaris i trastos deixats de qualsevol manera a llocs més o menys amagats. Després quan es netegen s’hi posa “abocador clausurat “ i la seqüència es va repetint.

Allò conegut com l'obsolescència programada, és a dir la vida útil que els fabricants o una empresa dóna a un producte, i a partir de superar el temps de vida es tornarà un producte obsolet o inútil s’ha convertit en un generador de  maquinària inútil i poc reciclable...

L'obsolescència programada la van inventar els espavilats que han fet que els consumidors -jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells-, ens veiéssim “obligats a comprar un altre producte sense que les reparacions com es feien “antes” serveixen. Aquest fenomen va portar moltes deixalles arreu. Fins l’extrem que les administracions sempre conscienciades i conscienciadores van decidir que calia posar deixalleries, espais d’acumulació ordenada i sostinguda de tot allò  que ens molesta i sobra a casa. Utilitzant-les com a mínim es trauria merda del mig de la ciutat o dels camps propers de tal manera que concentrant-t’ho en un determinat lloc seria molt més fàcil reciclar-ho o portar-ho a destins a voltes desconeguts o en farien trossets i així no emprenyarien més ni ocuparien massa espai... Hi ha però qui diu que són espais on es fa mans i mànigues per recuperar peces, que encara valen, xips, metalls determinats per fer altre cop aparells. En fi hi ha el circuit clar de les deixalleries i després hi ha circuits no tant clars a partir del que deixem a les deixalleries. Sempre hi ha qui busca i rebusca discretament i distretament.

A nosaltres ens resol el problema ja que a una majoria li fa cosa deixar mobles, electrodomèstics, wàters, matalassos armaris, miralls, animals dissecats, cotxes de criatures... i tuti quanti al costat de contenidors a arrambats a una façana ben lluny de casa teva, això sí, no fos que t’enganxessin amb les mans a la massa o amb l’andròmina sota el braç.

L’invent de les deixalleries ha estat clau per evitar-nos esteses d’objectes inútils o inutilitzats en molts llocs de la ciutat. O trobar en els mercadillos de segona mà allò que vas deixar al costat del contenidor, que també pot passar.

Ara, a les deixalleries no tot s’hi val.

Com tots els equipaments hi ha una normativa i horaris que es bo seguir pel bon funcionament de tot plegat.

No tot és xauxa i clar davant les múltiples troballes d’elements de rebuig a les portes de les deixalleries calia reacció i la millor reacció han pensat que és un avís de prohibició.

Imaginem els treballadors de la deixalleria havent de traginar i traslladar tot el que els que han passat fora d’hora i han deixat per la mandra de tornar-hi o perquè directament són jetes de mena i pensem que ja ho faran els altres.

L’ús raonat i raonable de les deixalleries, que ens guarden de tenir molta merda innecessària al carrer, és també un espai de col·laboració, complint normes i cadascú fent la seva feina.

I sí, a vegades cal prohibir i no passa res.