Paisatge després de la batalla “Això és Vilanova”

Frase caçada al vol.

-Això és Vilanova

Li deia un senyor ja madur a una senyora que l’acompanya.

I ho fa uns dies després de la Comparsa i de la consegüent batalla de caramels. Ja ho sabem, el paisatge a la ciutat després de la batalla, està canviat, el terra enganxifosos, els caramels -ecològics, per cert- han començat a desfer-se. Aquells vents de diumenge de Carnaval que mantenien el terra practicable però una dolça pols s‘estenia per l’aire de la ciutat es va convertir en una humitat traïdora que ens ha tornat a posar la ciutat com una gran superfície, bruta enganxifosa i poc recomanable per transitari amb poca cura.

- Això és Vilanova

No vaig saber copsar el matís de la frase, no sé si ho deia amb voluntat de criticar l’estat dels carrers i que la neteja encara no hagués arribat arreu o bé ho deia amb l’orgull xovinista d’un VTV (Vilanoví de tota la vida) que constata orgullós que un any més hi ha hagut comparses, les parelles han saltat pels carrers, s’han llençat caramels i ara cal pagar, sense cap queixa forassenyada, les dolces conseqüències convertides en trampes en les que pots quedar-t’hi enganxat o deixar-t’hi la sabata.  

El paisatge després de la batalla acostuma a ser desolador, dolça brutícia, papers de caramels i en ser ecològic encara s’enganxen més, paperets, confetis, serpentines, llavors d’ordi, evident, Post festum, pestum, Però sempre hi ha elements que no deixen de sorprendre.

Vet aquí a la imatge d’una sola d’una sabata, però aquesta que reproduïm no és la única que hem vist als carrers de la ciutat. Una mostra de que hi ha qui ho dona tot en la festa, que es bat fins la darrera possibilitat, que s’hi deixa la pell (en aquest cas la sabata) en la dolça i ecològica batalla de caramels, que són bons per llençar però no t’aventuris a provar-los, són dolents i fins i tot indigestos.

- Això és Vilanova

La part de la sabata que va quedar enganxada al terra és una mostra de la duresa de la situació. Aguantar posició mentre et van llençant caramels a vegades amb precisió per tocar-te el cap o fer-te un blau a l’ull. Però et quedes allà, aguantant com una roca amb el peus a terra, mai més ben dit, però ai las!, quan el vol moure notaràs el soroll de l’esquinçada i tot d’una el comparser o comparsera s’adonarà que els seus peus entren en contacte amb una massa deforme, gelatinosa, amb una certa fluïdesa i llefiscosa de caramel en estat gairebé líquid, de sucre barrejat amb paper, pols i altres elements del terra. I clar et caldrà plantejar un sortida digna de la situació. Aniràs a peu coix fins a casa a buscar noves sabates? Els companys et portaran a collibè o faran la cadireta i et portaran fins trobar un lloc de refugi? O seguiràs com si no hagués passat res, i amb tota al dignitat del món, amb tota l’èpica  possible i l’heroïcitat contrastada seguiràs saltant i saltant fins que el cos aguanti ja que no ho ha fet la sabata...

- Això és Vilanova.

Certament això és Vilanova i l’actitud valenta del comparser sense sabata és realment una mostra de vilanovisme que cal agrair, valorar i potser fins tot premiar, sinó amb la medalla de la ciutat, sí almenys amb una guardó de nova creació. Retornar al caramel de plata? (de la que caga la gata naturalment) o un val per l’adquisició d’uns quilets de caramels pel proper anys. I, ep! aquest any n’han sobrat molts als súpers, preus prohibitius...

I segurament ben aviat correrà la llegenda urbana del comparser que corre, salta i balla descalç pel carrer com a mostra de que hi ha qui està disposat a donar-ho tot el diumenge de les comparses.

Van desaparèixer el que arrossegaven cadenes descalços per la Setmana Santa purgant els seu pecats (algú deia que els llogaven, per donar major emotivitat a la processó) i ara tornaran el diumenge més arrauxat de l‘any alguns descalços per intentar posar-se les botes encara que sigui metafòricament. 

Senyora, sí: Això és Vilanova.

I el demés són punyetes.