Denúncia vàlida, rectificació necessària

Se’ns pot titllar d’oportunistes en presentar avui aquesta doble pintada (text original, en vermell, i correcció en negre) quan el rebombori sobre la decisió del TSJC de considerar que no ha estat provada la culpabilitat del Sr. Alves  encara segueix. És un tema lleig, és un tema d’agressió sexual. I sí, és potser oportunista (derivat d’oportú) però com que no cobrarem pel tema ni tenim drets d’autor de la corresponent pintada podem parlar-ne amb tota la llibertat.

Respecte al tema de la sentencia tothom hi ha dit la seva, no tenim cap coneixement ni de dret ni sabem con funcionen els artilugis de la justícia, però la veritat és que el resultat final no ens agrada gens. Magistrats, jutges i experts en la matèria (si posem a més procuradors haurem de fer la rima fàcil de a l’infern de dos en dos) expliquen que la sentència del recurs del TSJC està molt ben fonamentada i té solidesa argumental i jurídica. No ens pronunciarem al respecte. Ja ho ha fet tothom i alguns i algunes amb una vehemència notable i potser una mica passada de voltes. Qué vergüenza la sentencia de Dani Alves. Qué vergüenza que todavía se cuestione el testimonio de una víctima y se diga que la presunción de inocencia está por delante del testimonio de mujeres jóvenes, valientes, que deciden denunciar a los poderosos, a los grandes, a los famosos". Ha etzibat la ministra Montero (Maria Jesús) i això ha destapat les ires de tot déu, des de la política i des de la judicatura ja que creuen -i una mica de raó tenen- que una vicepresidenta ha de mostrar-se prudent en les afirmacions. Des de la dreta, l’esquerra, des de dalt i des baix, d’un costat i de l’altre de tot signe han carregat contra ella. I m’ha fet gràcia escoltar els tertulians fer ara una crítica sobre la crítica feta per la ministra de la sentència quan la majoria d’ells i elles i també alguns dirigents polítics han criticat quan  els ha convingut sentències també de dubtosa qualitat i han carregat contra els jutges.

Ja sabem que quan una sentència t’afavoreix pots parlar de l’equanimitat de la justícia i quan no t’afavoreix a carregar contra ella i els que l’han dictada.

Certament el sistema judicial, el poder judicial és manifestament millorable. Però també hauríem d’exigir al respectable públic una mica d’equilibri…

Però va, ja anem al que ens pertoca.

La pintada original és clarament del moment en que es van produir els fets i és una clara denúncia d’uns fets que van convulsionar una part de la societat catalana, per la gravetat dels fets i també “por ser vos quien sois”. Un mite del barcelonisme emmerdat en un afer molt fosc i en uns moments d’una alta i necessària sensibilitat de lluitar contra el masclisme i les agressions.

Per la denuncia pública en una paret és també una declaració de principis, una transmissió rupestre d’un estat d’emoció de la societat. Llàstima que al final amb un insult innecessari faci que la pintada i la seva denúncia quedi una mica alterada.

Per tant el diàleg de pintades en aquest cas era més que necessari.

Ratificar la denuncia.

Eliminar el que és clarament un insult racista i que no es pot tolerar encara que sigui adreçat a una persona enxampat (presumptament, clar) en una acció aberrant, deplorable i totalment reprovable i condemnable.

Però quan es cau en l’insult, i en aquest cas amb un biaix clarament racista, és perd molta credibilitat, és perd força i es perd també suport.

Per això tant la pintada -en part- com la necessària i oportuna correcció tenen validesa i denuncien una actitud que mereix el menyspreu i el rebuig de la societat, però alhora la correcció dóna força a la denuncia.

El cert és doncs encara més fort.

És l’eix de la denuncia, és la clau de volta que ratifica el que es denuncia.

Bé, ara la pintada ha perdut la seva validesa. El TSJC esmena la plana al tribunal que va jutjar al Sr. Alves i amb la sentència actual, potser també caldrà, malgrat ens pesi, esborrar tota la pintada que només són 600 euros. Que pagui l’Alves.