Els fills i el seu mestratge

Quan esdevenim pare o mare, i més enllà de la cura d’aquell fill o filla en l’estadi inaugural d’ésser tan vulnerable, de seguida advertim que, amb ells, revivim la nostra pròpia infantesa. A través dels seus passos en el que serà un llarg aprenentatge (que, de fet, durarà tota la vida: els humans som éssers inacabats), els pares som testimonis del despertar i evolució de la humanitat sencera oferta davant dels nostres ulls a través del nostre infant que, com és natural, té el seu temperament que farà eclosió en un caràcter, de manera que aquests passos tindran fesomia pròpia. En aquest punt recordem, per si se’ns havia oblidat, que, tan iguals com som des del punt de vista de l’espècie, som també tant diferents cadascú en les seves particularitats.

Aquest desplegament del despertar a la vida, d’acomodar-s’hi i de rebel·lar-s’hi, segons el moment, i aquest desenvolupament dels talents, habilitats i solució de problemes per part dels nostres fills es posa de manifest en l’exercici de la maternitat i la paternitat que tindrà els seus moments de drama o de glòria, però que, sobretot, si en som ben conscients, ens farà tornar a repensar-ho tot de dalt a baix, per més sòlides que ens sembli que tenim plantades les arrels. Els fills no només porten un pa sota el braç (imatge del seu patrimoni com a persones en el si de la família i de la societat), sinó també la facultat d’esdevenir mestres de vida a través d’aquella saviesa que és en l’inconscient col·lectiu que ja heretem tan bon punt naixem, i hi ha qui diu que ja venim amb aquest patrimoni immaterial quan som al si de la mare. Des d’aquest punt de vista, aprendre és recordar.

Tot aquest excurs és per situar el fil conductor que, com un fil d’or, travessa les proses aplegades al llibre Revelacions d’un pare d’estar per casa (Eumo Editorial), d’Àlex Cardona (Vilanova i la Geltrú, 1978). Escrites amb un llenguatge viu i ple de troballes verbals i de metàfores enginyoses que alhora que es fan visibles donen profunditat al text, Àlex Cardona parteix de les situacions quotidianes que es donen en la criança dels fills per mostrar com a través d’ells, en aquest cas el Joan i l’Ernest, els adults ho tornen a revisar tot, a aprendre tot el que debò és essencial en l’existència humana. Perquè els fills pregunten i pregunten, i raonen amb la seva lògica, i cal donar-los escolta i una resposta, a crema dent o improvisada de primer, matisada i ampliada si cal després.

Els fills sempre són a l’eix de la nostra vida, però de nens aquesta presència és omnipresent, tot gira al voltant dels nostres infants que, segons la meva pròpia visió, encara guarden un tros de cel a dins, una metàfora per dir que la seva innocència està prenyada de la saviesa de la vida que amb el pas dels anys tendim a oblidar per més que obtinguem títols de tota mena.

Amb grans tocs d’humor, però sobretot d’amor, a través de la mirada dels fills Àlex Cardona va desgranant en cinc capítols: El desconcert inicial, Apunts de lingüística infantil, Númurus, Vacances i A peu del gronxador, lliçons extraordinàries de la vida i de la cultura que els humans hem creat durant segles. La lògica dels fills es mostra tan innocent i incontaminada com implacable, tant que els lectors no podran evitar de riure o de somriure, amb sortides com ara aquesta: «Aquesta pel·lícula no és de riure; és d’avorrir». I encara sort que l’infant no tenia el director del film al davant, ja que ho hauria dit amb la mateixa claredat i contundència. Ho dic per mi mateixa, pel que explicava la meva mare de mi, jo també ben transparent. I és que cada infant mostra el seu caràcter ja des de ben petit, gairebé diria que ja en mostra els colors amb els primers plors, tal com jo mateixa vaig aprendre quan van néixer els meus fills.

El Joan i l’Ernest són dos caràcters ben marcats que posaran dempeus els talents i habilitats del seu pare en el seu exercici de ser-ne. L’encert és haver recollit, amb consciència de la seva vàlua, totes aquestes experiències en les proses que ara podem llegir a Revelacions d’un pare d’estar per casa. Perquè si bé són experiències viscudes en primera persona, és en el fil conductor del relat on ens podem reconèixer en la més profunda experiència de la cura en tots els àmbits: naixem éssers humans, però persones ens en fem pel camí. Mentrestant, els fills es fan i ens fan preguntes transcendentals amb aparença de quotidianitat, i els pares responem sabedors, cada dia més, dels nostres límits. És un dels mestratges guanyats en el nostre mester de pares a través dels nostres fills: si més no, amb la lucidesa adquirida cada dia a través de la criança dels fills aprendrem també la humilitat filosòfica de saber que, sapiguem el que sapiguem, poc és el que sabem. Ho he dit abans: som éssers sempre en evolució i en aquest llibre que per la seva plasticitat literària fa de tan bon llegir en veiem desfilar episodis ben significatius com aquell dia en què se’ns revela el mecanisme de l’hora, o, més endavant, aprenem que l’infinit no s’acaba mai i, per tant, és un concepte que quedarà en el misteri no només en l’univers de les matemàtiques sinó també en la percepció de la vida que, en la seva concreció, es desplega en la cadena de pares, fills i nets. I és aquí, en el terreny de la vida de cada dia, on tenim el nostre paper d’éssers humans work in progress, que Àlex Cardona ha fet conscient a través del seu relat.