L’art no té fronteres

Gran teories. Dictàmens d’experts, anàlisi antropològics i el que més convingui.

És cert que en una ciutat hi conviuen moltes manifestacions artístiques. Els més saberuts i experts sabrien fins i tot fer un recorregut per les edats de la ciutat, de les civilitzacions i èpoques que han deixat petjada en carrers, places, murs i espais del que avui és la ciutat.

Des de vestigis dels temps passats fins a mostres molt més actuals.

Des de l’esgrafiat d‘algunes parets fins els grafitis i pintades amb pretensió artística d’ara.

De les escultures laudatòries a les fornícules amb la representació de sants, verges i altres personatges venerables i venerats.

Des de la façana representativa d’un corrent artístic fins a macedònies  representatives del caos mental i de la diarrea creativa que també n’hi ha.

Hi ha també un seguit d’elements, presumptament anomenat art, que en raó de l’època històrica que s’ha viscut deixen empremtes a la ciutat i que després quan arriben altres moments més conciliadors són discretament retirats i emmagatzemats. Vegis el seguit de creus monumentals dels “caidos” que hi havia repartides arreu de la geografia del país amb una forma gairebé calcada, com si hi hagués un patró, un monument estàndard que es repetís (en aquets sentit el llibre Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre és imprescindible per saber sobre els monuments als soldats caiguts) que varen ser retirades amb bon criteri sense que ningú les reivindiqui, o ja ho han acceptat resignadament. Altres han deixat plaques recordatòries, més modestes i discretes, que indiquen que en aquell lloc es va “votar“, parlen concretament de l’1 d’octubre però resulta que des de l’any 1977 hem votat moltes, moltes vegades, depèn clar de la transcendència que li volen donar els que manen en aquell moments per posar plaques, potser també algú creurà que es poden treure tranquil·lament i també es pot donar el cas que algú vulgui posar, amb el mateix dret, plaques per totes i cada una de les vegades que s’ha votat. Acceptable també.

A Vilanova també hem tingut, parlem de fa anys, de monuments fake. A les runes d’Adarró quan encara era un solar (no edificable, per cert) s’hi van plantificar unes columnes romanes com si hagués estat una troballa enorme. No eren res més que unes peces comprades en alguna de les botigues de materials de jardí, amb moltes figuretes d’enanitus d’alabastre que sovintejava a les carreteres de la contrades. Escarni pels arqueòlegs.

Però també hi ha un art urbà molt més efímer, art que pot identificar alguna tribu urbana, confegit amb recursos mínims però que pot tenir una visualització notable. Pot agradar més o menys però obeeixen a esperits creatius i també a plasmar una manera d’entendre l’art que no sempre s’adapta al cànon establert i mou més en l’heterodòxia menor o major. 

Vegis el que tenim a la foto. Un bolso col·locat damunt una columna que en millors èpoques era el suport d’un fanal? (el fanal ja està posat de nou). Qui ho interpreta? Pura juguesca d’encertar en llançar el bolso i que quedi ben col·locat damunt la columna?. Tòtem d’alguna tribu urbana que freqüenta l’indret?. Senyal de marca de territori... o simplement la gracieta del moment.

L’”obra” no va durar gaire, potser algun treballador de la neteja va considerar que ja n’hi havia prou de conya i la va retirar, o potser algun veïns sensibilitzats per els cànons més clàssics ho va trobar una aberració i va desfer el muntatge artístic, o potser davant la indiferència general l’autor va decidir plegar veles i trobar altres indrets més sensibles al seu art.

En fi ja veuen l’art al carrer dona per molt... i més...