Fins aquí hem arribat

Caminar et permet activar el cor i el cos, gaudir del paisatge, pensar, reflexionar, escoltar música, o la ràdio, i fins i tot hi ha que és capaç de llegir...

I cada cop hi ha més persones que caminen. La sortida de la pandèmia va servir de vàlvula d’expansió pels camins, dreceres, corriols, senders... dels voltants de la contrada.

Hi havia necessitat de caminar a l’aire més o menys lliure i més net. I així podies anar per camins, que fins aquells moments avant-pandèmia, eren més aviat solitaris convertits amb rambles o avingudes compartides per una gernació. Hi ha espai per tothom.

També des de les administracions hi van posar el seu granet de sorra i van fer una senyalització important dels camins del territori.

Feina ben feta.

Aquells recorreguts que abans era patrimoni d’uns quants esforçats excursionistes que s’havien apamat el territori ara són itineraris fàcils de seguir els senyals que vas trobant. Els més puristes diuen que potser hi ha massa senyals i s’ha perdut l’exercici de trobar coordenades i d’usar brúixola i mapa.

Però vaja els avenços sempre són positius (en aquets cas sí, no sempre és així) ja que ajuden a molta gent a fer exercici.

El senyal vandalitzat que veiem a la foto ens assenyala els camins i senders del Garraf (Por la angosta senda de Garraf riscoso que deia Manuel de Cabanyes en el seu poema A Marcio). Fa anys que es va fer aquesta tasca i a vegades potser caldria una mica més de manteniment. Salvar-lo dels vàndals que també  campen, desafortunadament pel territori.

Plànol, plafó indicatiu dels camins que després trobaràs sobre el terreny amb facilitat.

I parlant de camins, alguns tòpics imprescindibles i obligats:

Caminante, son tus huellas

el camino, y nada más;

caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino,

sino estelas en la mar.

 (Antonio Machado)

“Tots els matins del món són un camí sense retorn”. (Pascal Quignard)

Camins que ara s'esvaeixen
camins que hem de fer sols
camins vora les estrelles
camins que ara no hi són.

(Sopa de Cabra)

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

(José Agustín Goytisolo, Palabras para Julia)

O el llibre de capçalera dels de l’Opus El Camino un compendi del pensament de Josemaria Escrivá de Balaguer.

En fi que els camins donen per molt si el viatge pels mateixos i encara més, ja ho deia Kavafis

Quan comenceu el vostre viatge cap a Ítaca,
pregueu perquè el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixement

Ja ho veieu si els camins donen de sí.

I la foto és realment significativa, unes botes deixades en el plafó que indica els camins, cansat o cansada, deixen en l’altar de les rutes la teva ofrena, les botes que t’han acompanyat en les coneixences que has fet, s’han desgastat amb la llarga durada del caminar, les deixen com testimoni de la feina feta per aquest camins i senders del Garraf, exemple de constància i esforç.

Un ex-vot des del laïcisme.

No sabem si haurà après masses coses.

No sabem si ha gaudit del paisatge.

No sabem si el camí ha esta amb bona companyia.

No sabem si el camí l’ha portat a “Ítaques” envejades des de sempre.

Nos sabem si les botes ja destrossades son una renúncia, i un rendir-se...

No sabem res.

Però és bonic, és una mica de poesia del que és efímer.

El camí i les botes...