La cursa d’obstacles

Circular per una ciutat sigui a peu, sigui amb vehicle no és gens fàcil. Al llarg del nostre recorregut trobem obstacles, impediments, elements estranys, que ens dificulten moltes vegades el nostre deambular.

Aquets obstacles que hi ha repartits per la ciutat a voltes són obstacles posats voluntàriament per aconseguir alguna conseqüència desitjada, quan, per exemple, es posen les anomenades “pilones” (sembla que ve de piló) és clarament per impedir que els vehicles es col·loquin sobre la vorera o per impedir el pas en espais que són protegits o reservats a vianants. De pilones n’hi ha moltes i d’estils diversos i algunes porten nom de ciutats que les fan servir. Val la pena mirar un catàleg d’aquest objectes, és il·lustratiu de la capacitat per pensar i dissenyar aquest impediments o obstacles. Fins i tot hi juga l’estètica

La ciutat va creixent i a vegades es creen obstacles per l’ocupació d’espais no urbanitzats encara, per exemple quan es salten torrents i es construeix al seu voltant doncs queden les lleres que són un obstacle i cal salvar-lo amb ponts per evitar l’obstacle natural que significa. O quan la ciutat va quedar partida per una carretera o per la via del tren són obstacles sobrevinguts amb els que cal conviure i o salvar-los de la manera més còmode possible. Així quan es van emmurallar les vies dels trens va caldre fer passos soterranis perquè el fluir dels caminants o dels vehicles no s’aturés. Els més vells del lloc recorden la batussa pujada de to en un ple de l’ajuntament per veure qui hauria de tenir la clau de la tanca del pas a nivell de la Rambla per casos d’emergència. Antològica discussió sobre un  tema de quotidianitat.

Però a més hi ha obstacles sobrevinguts, de manera periòdica, per obres, obertura de rases, millora de façanes, bastides damunt les voreres, cotxes mal aparcats, motos damunt el pas de vianants, cartells publicitaris inadequats... i un llarg etcètera que no tindria final. Llavors cal fer autèntics eslàloms per sortejar-los, evitar-los sense cap dany, actuar amb prudència per no acabar abonyegat o fent tentines per poder passar amb una certa seguretat.

Però l’obstacle de la foto és de premi, de matrícula d’honor, de menció honorífica.

Una antologia del despropòsit.

Una mostra de la incompetència inspectora.

Una barrera arquitectònica de primer nivell.

Una victòria de l’estultícia damunt la racionalitat.

Una irresponsabilitat fora de discussió.

Un Escape Room urbà i incomprensible.

La darrera parida de l’urbanisme tàctic.

Una situació que podem atribuir a la desídia de tothom, des del constructor de l’edifici, des de la companyia elèctrica que deu haver de posar el pals i el tub en una altre situació, i des de l’administració que permet mantenir aquesta atzagaiada.

Per no parlar tampoc de la dimensió de la vorera que és minúscula més pròpia de la ciutat de Lil·liput que no d’una Vilanova actual i ben segur que no assoleix    els que haurien de ser unes mesures més o menys homologades per poder passar.

I ja no cal parlar de si per algun motiu vas amb un cotxet amb criatura, amb una carretó de la compra i ja no parlem d’una cadira de rodes. Vergonya!, cavallers, vergonya!

Ni amb la més alta capacitat de contorsionisme podries esquivar els obstacles i passar i sortir indemne.

I com és possible que passi això i es mantingui així. Hi tot uns seguits de baule d’incompetència que acaba amb una situació com la que capta al imatge. I, ep!! Fa temps que hi és i sembla que n’hi ha per dies que segueixi així.

No negaren, ans la contrari, valorem, i molt, els esforços que fa l’administració per eliminar obstacles i barreres arquitectòniques, però no podem deixar passar nyaps tant  flagrants com el que mostra la foto.

Fins quan?