Van o venen?

La imatge sens dubte té un impacte.

Divendres (sant) de bon matí uns quants esforçats portants de la vera creu (el sant Cristo Gros, que només surt en comptades ocasions. I quan surt, perill!) van o venen cap el Via Crucis. Tant és, el que val és el fet en sí de portar la creu, tot i que és més possible que vagin, és la dedicació, el capteniment d’aquest portants que després ens mostren la seves habilitats portant la creu dreta i aguantant-la amb destresa i possiblement la força combinada amb la fe ajudarà a fer-ho amb diligència, voluntat i ganes.

Tot plegat forma part del ritus de la Setmana Santa, setmana que ha anat perdent força pel que fa la santedat i segurament amb interès tot i que hi ha un cert repunt per fer present al carrer les manifestacions religioses o d’exaltació de la fe, l’esperança i la caritat.

Potser els més nostàlgics recorden amb delectança aquelles manifestacions que començaven ja el diumenge de rams fins el dilluns de pasqua.

Cada dia una cerimònia, a quina més potent des del punt de vista litúrgic i també de doctrina.

L’entrada de Jesús a Jerusalem, rams d’olivera i llorer, palmons i palmes amb els corresponents rosaris de sucre i els currotacos que ajudaven a suportar el pes del palmó i la palma pensant en el moment en que els podries menjar. Palmes i palmons que masses vegades acabaven arrossegant-se per terra escombrant bona part de la Rambla. I què dir de Dijous Sant? Amb l’exaltació de l’eucaristia, el rentat dels peus i també la confecció dels Monuments, autentiques obres d’art confegits amb els palmons flors de primavera i sempre al mig la custòdia clau en la celebració del dia. Quan érem més joves ens feien anar a fer vetlla al monument, (dues hores plantats al davant fent veure que reflexionaves) no cal dir que en el moment determinat ja demanaves aquella hora tardana per fer la vetlla que ens permetia, amb una excusa impecable, sortir de nit i aprofitar l’estona amb els amics per fumar la darrera cigarreta o  seguir a algunes noies que també feien vetlla...

I el silenci sepulcral del divendres sant imposat per l’autoritat competent. Ni bicicletes circulaven!. Figures de l’església tapades amb draps negres, les lectures vinculades a la mort de Crist, una cerimònia luctuosa però sòlida ritualment també. Començava el Via Crucis (com els de la foto) cantaven allò “perdona al teu poble senyor” i anaven seguin les estacions fins el Calvari... Quan era el temps d’enfrontar-se a “l’estatus quo” els joves anàvem a menjar l’arengada al camp -celebració laica de la festa- i fèiem coincidir la nostra sortida al carrer amb el pas de la processó matinal. Era un provocació que ens omplia de satisfacció. Vés, quina manera de revoltar-se tant innocent. Avui ens sembla ridícul, però en el moment aquell ens plaïa que ens veiessin discrepar  de l’oficialitat de manera alegre i festiva en un dia de retraïment i penitència. Érem joves ens ho menjàvem tot i fins i tot l‘arengada...

Però hem passat d’aquelles dates de penitència oficial i gairebé imposada per l’autoritat civil i religiosa a la penitència auto imposada quan es configuren cues de 65 quilòmetres a l’AP-7. Paciència i resignació. Maneres de viure.

I el més bonic (nota subjectiva) la cerimònia del dissabte sant.

Una festa de joia de color, de llum amb la celebració de la benedicció del foc i l’aigua. Una cerimònia visualment molt interessant i amb els cants d’exultació de la resurrecció.

Ep! I tot això sense gaire nostàlgia imagineu-vos els que hi creuen, hi creien de veritat quantes més coses dirien.

La major laïcització de la societat, els interessos més lúdics que religiosos, els interessos econòmics del turisme amb grans ofertes han fet canviar per molta gent la celebració d’aquesta setmana.

La imatge doncs ens porta a un temps que per més que vulguem i per més presència que es vulgui difícilment tornaran.

Quedarà com una  història, viscuda i sentida per força gent però què genera ara molta indiferència, i  perquè no, aixeca la curiositat que tenia per la singularitat de la història quan va tenir una efervescència col·lectiva i avui és una opció pràcticament i estrictament personal.

I el dubte que primer m’ha generat la fotografia dels esforçats portants:

S’han aturat al semàfor en vermell?

La reencarnació del fill de deu s’ha de subjugar davant les lleis dels humans, del codi de circulació? No és una qüestió massa filosòfica però en el fons fa pensar.

I finalment val la pena ressaltar la voluntat, la fe (això ho sap cadascú) per portar el Sant Cristo gros. Equilibris, destresa, habilitat, força, dedicació, creences sòlides, malabars divins, fe, esperança...

Què més voleu?

Em sembla que corro a apuntar-me de cara a l’any vinent.