“No embruteu les parets. La netedat és un gran senyal de civilització” No embruteu el terra amb la clasca

Aquesta assenyada frase que es pot veure en algunes parets de les nostres ciutats (Sitges es vanta de ser la que en té més, com sempre, clar. Ni cas) és una indicació molt encertada. El debat sobre la neteja ho resumia un filòsof del quotidià quan afirmava “no és més net qui més neteja sinó qui menys embruta“.

I ja sabem que els espais públics la neteja si es fa i es fa bé costa un ronyó i part de l’altre.

Per tant la consigna és clara: no embrutar gaire, el menys possible. 

Pertanyo a una generació que ha menjat molts fruits secs amb closca (clasca) a indrets com pavellons, cinemes, balls, concerts, teatre o asseguts en un banc de la rambla. Passar el temps fent alguna cosa...

Recordo a l’entrada dels cinemes vilanovins, el Bosc, el Diana i el Villamar (al Kansas a l’estiu hi havia orxata i gelats) que després de comprar l’entrada ens atansàvem obligadament a la paradeta que tenia un senyor una mica gran ja -almenys en el meu record, que pot ser erroni- amb boina (això sí) i amb una panera de vímet enorme posada damunt d’un tamboret on presentava la seva mercaderia diversa i sempre atractiva. Pipes amb closca i ben salades, cacauets amb closca, xufles, tramussos i com a peces més preuades caramels “darlings” (que s’enganxaven rabiosament a les dents) i encara més endavant els famosos i cobejats “sugus” (el de pinya especialment, color blau).

Paperines amb paper de diari o directament a la butxaca i cap a dintre falta gent.

No cal dir que mentre miràvem la pel·lícula el sorollet (cric-cric, puaf) de trencar les pipes i escopir-les, sobretot les ben salades amenitzaven la pròpia pel·lícula. Les closques del cacauets feien una soroll particular (més sec i més breu) però que també molestaven.

No cal dir que a la sortida quedava una catifa extensa i densa que ben segur costava i molt de netejar. Tot i així a la setmana vinent es reproduïa el mateix procés, repetíem la mateixa litúrgia. Eren altres temps, altres maneres i altres gustos.

Després va venir la institucionalització de les crispetes industrials.

Els mateixos explotadors del cinema o de l’espectacle que fos ja te els venien, incentivaven el menjar-ne, et temptaven amb aquella olor característica que desprenen.

Dolces o salades? Per mi salades.

Els més savis de la contrada deien amb solemnitat que els cinemes on feien el negoci era amb els crispetes. Enormes paperines o caixes fetes expressament entraven al sala i els soroll potser no era tan intens ni el terra quedava tan brut...

La prohibició de menjar els fruits secs amb clasca és una evident manera d’evitar que els espectadors acabin deixant el terra fet una porqueria... i per tant que els serveis de neteja amb menys temps ho endrecin tot de nou.

Prohibir una cosa però, en permet d’altres?

Podem menjar ous durs i deixa la closca al terra?

Podem menjar escopinyes i deixar la llauna a terra?

Podem menjar patates del xurrero i deixar la bossa a terra?

I uns quants musclos amb closca inclosa? No són fruits secs però...

Evidentment creiem que no, però sempre trobarem aquell que ens dirà que si no està prohibit està permès.

I no, les coses no van ben bé així ja que hi ha coses que són de sentit comú i que es poden evitar només amb una mica de voluntat i sobretot pensant en la feina que donen segons quina sigui el teu comportament pel que fa a algunes coses del menjar.

Els fruits secs amb closca ja sabem que són immenjables en aquest pavelló, en altres no ho sabem, entenem que a l’estar avisats o traiem la closca a casa o ens abstenim de menjar-lo a les grades i també clar de tirar-ho als que juguen, un cop de nou o avellana pot fer mal.

Però tot i això no deixem de menjar-ne de fruits secs ja que diuen que van bé pel cor i són una font d’energia.

I els fruits no secs amb pell els podem menjar?. Això ja seria un altre debat més ampli que no cal encetar ara.

Però al pavelló cal anar-hi amb la closca ben guardada a casa o on sigui...