Gràcies per evitar-nos soroll i altres coses

Constatem que això dels pavellons poliesportius dóna molt de sí en matèria d’avisos. Recomanacions i prohibicions des de diversos punts de vista o d’actuacions.

Si fa un parell de setmanes vèiem la prohibició de portar i menjar fruits amb clasca, ara ens trobem amb una recomanació de restricció d’instruments sonors donat que les dimensions reduïdes del pavelló podria portar des de trencament o lesions de timpans a molèsties nervioses que poden acabar amb algun que altre incident. Fart d’escoltar el redoblar del timbals, l’estridència de les vuvuzeles o el so eixordador del bombo et pots aixecar i engaltar-li un clatellot a qui ho toca i ja l’hem “liat parda”.

Però anem alerta perquè això de tocar d’instruments sonors és gairebé un  condició similar a la de les espècies protegides.

Ja sabem que la funció moltes vegades del so que desprenen els instruments de percussió, de bufera o del que sigui no deixen de ser eines per intimidar al contrari, el terrabastall com element de distracció. Es tracta que amb l’estridència desconcertar i descentrar als de l’equip contrari… No sempre sorgeix l’efecte que hom desitja, però vaja ajuda a fer saltar els nervis.

Vegis el mundial, a Sud-àfrica, on Espanya va quedar campiona del Món. Vam poder veure i sobretot escoltar el fenomen nou per nosaltres de les vuvuzeles que eixordaven i que constituïen un element imprescindible del públic per mostrar la simpatia per un o altre equip, per tots dos o per cap d’ells. El més important era fer sonar l’instrument, fer-se sentir i veure. Va arribar molt amunt que hom temia un invasió dels instruments als estadis europeus i la UEFA les va prohibir i llavors augmentava: "per raons relacionades amb la cultura i tradició del futbol europeu", i afegeix que "l'atmosfera dels partits podria canviar amb el so de la vuvuzela". Ja que ho consideraven que a Sud-àfrica, la 'vuvuzela' aportava un toc de folklore i cultura local. I tancava qualsevol possible debat "La màgia del futbol consisteix en l'intercanvi bidireccional d'emocions en el camp i en les graderies, on el públic pot transmetre una àmplia gamma de sentiments cap als jugadors. Les 'vuvuzeles' canviarien per complet l'atmosfera, ofegant les emocions dels aficionats i allunyant-los de la pròpia experiència de l'esport"

Gran decisió, si senyor!.

Però aquí som més de timbals, caixes, bombos i esquellots i ja sabem que una de les més recents i extraordinàries i grans aportacions a la cultura popular han estat les batucades, on uns quants instruments de percussió s’ajunten i, au,   ens ofereixen el seu ritme. A vegades incordiant, pesat i molest, en altres més festiu i en ocasions reivindicatiu. Un importació diuen de les músiques exòtiques de lluny, molt lluny, diuen que prové de les antigues músiques africanes reinterpretades al Brasil com una derivació de la samba (buf!). I ara algunes acompanyen a grups de diables. Una barreja sensacional. La integració cultural per la via de la percusió.

I clar, no diguis gaires coses, de que molesten, de que potser cal ubicar-les en espais determinats preparats, perquè el planten a la cara, en un tres i no res, una octaveta amb l’afortunat (però a vegades incert i fals) lema de “No és soroll és cultura” i acabes pensant que bé que es vivia en la incultura.

I per cultura la tamborinada de Calanda, Alcanyís o la Puebla de Hijar, un monument als ancestres durant el divendres Sant. Cultura, també.

I naturalment en els estadis s’han fet famosos gran personatges com l’irrepetible (sortosament) Manolo el del Bombo, (ell sol ja és una batucada completa) protagonista de mil i una aventures, ell, el seu bombo i la selecció Espanyola. Un producte natural, sense cap mena d’additiu, que cal conservar, té canal de YouTube, gairebé una peça de Museu que donava la tabarra a les grades del estadis, de mig món mundial, tocant el bombo i segurament altres coses que no sonen…

En el fons no deixa de ser un exemple clar d’aquella memorable secció de la revista Triunfo de Luis Carandell, Celtibèria Show.

Prudentment en aquest pavelló fan un advertiment clar, no prohibeixen sinó que restringeixen i ja s’entén.

És d’agrair que en espais més o menys destinats a pràctiques saludables i l’esport es reballi per evitar tota contaminació, i sobretot l’acústica.

No pot ser que vagis a veure una competició esportiva i a més de l’adrenalina que segregues amb l’emoció el resultat és que acabis amb el cap com un bombo. Mai millor dit.

Això sí, proclamant que no és soroll, és cultura. I què més?