És de ben parit ser agraït

L’amor i el respecte cap els animals diuen que és una de les condicions de les societats més civilitzades. Aixeca moltes passions i moltes contradiccions.

Tot deuria començar quan algú va batejar determinats animals com animals de “companyia” derivada dels animals anomenats també domèstics. Era un pas més en el reconeixement de l’animal. No és una cultura nova aquesta dels animals de companyia, ve de lluny i en recreacions de les cultures més antigues, cultes d’antes i d’abantes ja hem vits alguns animals fent costat a l’animal racional, o sigui home o dona.

Tenir un animal de companyia comporta però també tot un comportament exquisit cap a l’animal i cap a la resta de veïns i veïnes que a vegades pateixen la seva presència.  

Però hi ha també una majoria de les persones que tenen animals de companyia o no que professen un amor especial cap a ells. Els cuiden, els mimen, i es desviuen pel seu benestar. Res a dir cada un transfereix el seu amor a la seva estimació cap a qui vol i enlloc està escrit que només sigui entre iguals.

A vegades però, poques, denotés un excés de tracte deferencial com si s’hagués personificat a la mascota o l’animalet (es) de companyia. N’hi ha casos, tots els coneixem però més enllà d’això amb la seva vida i la transmissió de l’afecte també hi ha una gamma àmplia de possibilitats i matisos.

També hi ha, com no, els més aviat folklòrics que traspassen algunes de les dèries als animals, que els vesteixen amb els colors del seu equip, que els hi compren un cotxet per passejar-los, que els fan lluir bufandes, jerseis o petites botes, com una mena de peücs, quan els animals tenen els peus adaptats a caminar sense cap mena de protecció artificial, i usen amb els animalons un llenguatge tant extravagat com curiós amb l’ús prolix de diminutius, en fi una sobre protecció que en ocasions ens sorprèn. No sabem que en diuen els “drets dels animals” amb aquest manera d’actuar...

I ja no cal parlar de la teoria de que les persones i els seus animals de companyia van tenint una metamorfosi i es van assemblant cada cop més. La persona agafa trets de l’animal de companyia i a la inversa com una fusió  tendent a una sola fesomia i personalitat, (ei, és una tesis que crec que s’acosta més a la llegenda que a la realitat científica, però vaja...).

En fi sobre, persones, ciutadans no humans de la ciutat i altres “mandangues“ com per exemple els donants de menjar als coloms donaria per molt. Hi haurà altres ocasions per parlar-ne (o, no).

Però aquí es tracta, en la foto, posar en valor, de fer un petit record a un animal noble, a un animal que ha fet una trajectòria impecable, sembla, com a semental, a un animal que també de passada deu haver guanyat alguns calerons i ha deixant descendència important.

Leñador II és doncs possible que hi hagués un Leñador I de qui va agafar, l’empenta, la trempera, la fertilitat etc, etc... Vaja que es va comportar com una autèntic semental. No va decebre com pare fundador.

I que millor que posar-hi una recordatori en forma d’una ceràmica amb una imatge del que deuria ser el cavall en qüestió.

Alguns posen aquestes rajoletes a casa, ara han perdut bona part de la tirada que van tenir fa anys que feien ostentació de la manera de ser o fer dels que hi vivien o bé frases alliçonadores. Unes quantes, poques, “Aquí viu un del Barça”, “Els catalans de les pedres en fem pans”, “Si veniu per bé no uns quedeu al carrer si veniu per mal no passeu del portal”, “Bon pa, bon vi, bona taula i bona brasa és senyal de bona casa”, i rematar-ho amb “Els bojos a vegades es curen els imbècils mai” (atribuïda a Oscar Vilté).

També podem trobar ceràmiques més religioses dedicades a sants, verges i altres elements de la nostra iconografia santoral. N’hi ha molts i diversos

Però aquí ens trobem amb la imatge i el reconeixement de “fundador de la ganadería”.

És una entranyable mostra de reconeixement i agraïment cap al cavall que va ser capaç de créixer multiplicar-se fins a deixar a una bona família que ben segur van enriquir una mica més la manada i a l’amo del tros.

Diuen, diuen que va morir al 30 anys després de haver-se treballat el seu lideratge i haver conegut a molts encaülladors de la quadra que l’ajudaven en la seva feina. Quadra que hi havia al Mas Martí, dominant bona part de la plana ribetana.

També s’explica que en el triangle format per les masies de Solers, Mas Martí i Mas Montgrós algunes nits s’escolten el tu-pu-trup, tu-pu-trup, del galop i el renill d’un cavall. L’esperit de Leñador II es fa present, surt a veure com està el panorama i més aviat a les matinades torna capcot al seu redós veient el que passa pel món.

Però vaja, honor i glòria a Leñador II tota lloa és poca pel fundador de la ganaderia.

Leñador és mort, visca Leñador II!